Nocturn de primavera

La veu de John Donne devia retronar per la catedral de Sant Pau, a Londres: “Mort: no et sentis orgullosa... Mort: tu moriràs!” El reverend feia versos amb les paradoxes extremes que era tant del gust dels poetes barrocs. A en Miquel Pairolí aquesta retòrica no li feia ni fred ni calor. Ell era de l'estirp d'en Montaigne i, sobretot, d'en Josep Pla, a qui va dedicar un llibre esplèndid (La geografia íntima de Josep Pla). Quan algú que ens és proper se'ns mor, sentim que la mort senyoreja amb orgull, obscenament orgullosa, i ens deixa, implacable, cada vegada més orfes. Estem de dol a El Punt i i ho està el periodisme i la literatura catalana. Sempre des de la perifèria, sense estridències, amb rigor, la veu d'en Pairolí s'havia fet un lloc en el panorama literari del país. Avui, però, un només té esma per retornar la paraula a en Miquel, a l'escriptor, per seguir-lo fent present i per rebaixar els fums a la mort orgullosa. El seu darrer llibre, una obra de maduresa, estava amarat d'amor a la vida i de premonicions de la mort: des del títol tardoral Octubre fins a l'última paraula del llibre "morir". Segurament l'autor només pretenia escriure un altre llibre, però hi ha llibres que s'atorguen qualitat de testament. A Octubre Pairolí celebra la vida amb plena consciència de la mort: “Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o un altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem el moment de ser, de participar, amb consciència, de la vida. Gaudim-ne. Ara que és a tocar la primavera”. Acabada la primavera, en Miquel ha vist, lúcid, com queia el teló.