Que sigui fet d'amor

El 1955, el poeta Lawrence Ferlinghetti va iniciar a la llibreria City Lights de San Francisco una col·lecció de poesia, barata i democràtica, seguint la tradició popular dels Estats Units. Poc abans de fer-se famosa a través de la publicació del poema Udol, d'Allen Ginsberg, l'editor va publicar dos poetes no menys extraordinaris: Kenneth Rexroth i Kenneth Patchen. Eren els temps de la màxima agitació beatnik, temps de persecucions, guerres de postguerra, però també de necessitat de llibertat, de talent, de marihuana, de descobriment de la percepció del propi cos. No tan conegut, però no menys decisiu que els beats, Kenneth Patchen (Niles, Ohio, 1911 - Palo Alto, Califòrnia, 1972) va fer la seva aportació a la nova lectura de la poesia total –estètica, ideològica i espiritual– a través d'un llenguatge que alguns crítics van qualificar de “blasfem i místic” –res a veure amb els numerets d'Alberto Fernández Díaz–, visionari, surrealista i entestat en l'amor, la solidaritat, l'antibel·licisme... Com molts poetes de la generació underground catalana o com el mateix Lorca, Patchen va fer servir els seus dibuixos i aquarel·les per mostrar-nos uns llibres de gran bellesa plàstica.

Amb aquesta intenció, Edicions Poncianes ens presenta un volum il·lustrat de Patchen, Panorames de poemes, en versió bilingüe, amb una traducció d'Enric Casasses, que conserva el dring, la musicalitat. Es tracta de 168 poemes en prosa, que es poden llegir com un dietari íntim, des del començament: “Que sigui fet d'amor! Sense límits, impertorbable. Que sigui! Oh tigre adormit al cor-de-rosa. Que sigui! Sense amo, remot, solitari. Un país on homes i ocells puguin venir a prendre alè.” El to naïf entronca amb una visió pura, virginal i llibertària, molt en la línia dels grans mestres de la literatura nord-americana primigènia (Whitman, Thoreau, Emerson), però amb sentit de l'humor i amb el rerefons, ben present, del desastre que s'havia produït pocs anys abans. En un text a la solapa de l'edició, Casasses ens diu sobre Patchen: “És un revolucionari d'ànima, per amor, i un metafísic de cor estripat, per lo mateix. La seva obra no és de comentari, és d'acció. La cremor dura i cordial de la protesta ètica, l'autenticitat de la seva riquíssima llengua de classe baixa, i l'atreviment dadà, fan que les novel·les siguin salvatgement felices i feridores alhora.” Patchen va haver d'abandonar els seus estudis per treballar en una foneria, però la pintura i la poesia el van acompanyar sempre. Casasses recorda que, tot i haver estat marginat per l'acadèmia, Henry Miller el va considerar el número u, Charlie Parker duia els seus llibres a la butxaca, Charlie Mingus va fer recitals amb ell i Bob Dylan es va inspirar en moltes de les seves cançons.

Agustí Bartra ja el va incloure en la cèlebre antologia de la poesia nord-americana del 1951: “El seu to és aspre, desesperat, furiós, i el seu llenguatge tracta de fusionar la forma col·loquial amb la literària. La seva poesia, fantasmagòrica i violenta, entreviada de tendresa i compassió, dóna fe d'aquella generació nascuda en una guerra i destinada, segons totes les aparences, a morir en una altra.”