“Sempre vam tenir intencions polítiques”

Joan Molas: Sí, tot i que nosaltres no érem professionals de res. Érem amateurs, com la majoria dels artistes i dels organitzadors dels concerts. Però ja ens anava bé. El que volíem era salvar la llengua i salvar el país, tot i que això de “salvar el país”, dit així, sona una mica gruixut... [riu].

Núria Batalla: Anant pels pobles a buscar qui organitzava les coses, que podia ser el mossèn amb quatre boy scouts. J.M.: A Catalunya hi havia molts ateneus populars i cada poble tenia el seu petit teatre, o el seu casinet. I hi havia també un munt de sales de l'església, d'Acció Catòlica, que s'ocupaven molt poques vegades durant l'any. Els artistes, aleshores, no tenien ni caixet.

J.M.: Sí, nosaltres veníem de [la discogràfica] Concèntric. La feina d'Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs [impulsors de Concèntric] havia estat molt important, però feien discos del Josep Guardiola i música popular, que estaven molt bé, però no era el que volíem nosaltres. Teníem uns artistes a qui poc servia fer un disc. Necessitaven fer concerts...

N.B.: I cal recordar que va ser l'any 1968. Coincidia amb un fenomen mundial, el de l'explosió de la gent jove, la qual cosa ens va fer veure que no ens podíem quedar estancats a casa. Calia anar més enllà. A Perpinyà, per exemple, i després, si es podia, una mica més amunt.

J.M.: París era la meta, aleshores. Molt més que Londres, capficat en el fenomen Beatles. La cançó francesa i París com a ciutat, com a cultura, pesaven molt. Era la sortida natural. N.B.: I el ministre Fraga Iribarne, és clar, hi va ajudar molt. Al Lluís [Llach], l'any 1969, li van prohibir fer concerts, de manera que marxar a París va ser també una necessitat. Bruno Coquatrix [director de l'Olympia] el va veure en un lloc més petit i li va agradar. Tot va anar rodat. J.M.: Tot es va fer a còpia de treballar, de creure-hi i de no preocupar-se gaire per guanyar diners.

J.M.: Bastant de pressa, la veritat. Els primers Palaus [l'octubre del 1967, amb Llach, Subirachs i Bonet, i el desembre del 1969, en el debut de Llach en solitari al Palau, recollit en el disc Ara i aquí] van ser el punt d'inflexió. I, als pobles, si fins llavors venien 30 persones, ja en venien 100. Els salts, a partir d'aleshores, van ser de proporcions geomètriques, la qual cosa suposo que encara succeeix amb els artistes d'ara. De 100 espectadors no passes a 200, sinó a 500. I de 1.000, a 4.000.

N.B.: Procuràvem, però, que les entrades fossin sempre a preus populars i això va ser important. Aleshores era impensable cobrar el que es cobra actualment per anar a un concert o al teatre.

N.B.: Ens feien descriure, a part de les cançons, com anirien vestits. No entenien que algú pogués actuar amb camisa i texans! I, pel que fa a les lletres, calia presentar-les en versió catalana i en castellà. Jo era com l'especialista en el tema...

J.M.: En això, l'experta era la Núria, sí [riu]. Els jocs de paraules sempre li han agradat. N.B.: En lloc de “visca la revolució”, a La gallineta, posava “visca la revulsió”. I, en lloc de “fusell”, posaves “farcell”. I passava. I el públic, és clar, cantava el que cantava. Per a cada concert, calia anar al govern civil a fer cua i esperar que la senyora Victòria acabés d'esmorzar. Fins a l'últim moment, havies d'estar pendent de si el permís arribava o no. Era una censura absurda. Unes vegades et passaven una cosa i d'altres, no. J.M.: Al Quico [Pi de la Serra], una vegada li van autoritzar cantar només una cançó. I va estar una hora i escaig amb aquesta cançó. Però hi havia moltes complicitats, aleshores. I no únicament amb el públic català, sinó també amb el de la resta de l'Estat.

J.M.: Era una cosa molt normal, però Espanya s'ha anat tancant. Hi va haver una època, com dius, que a Espanya es rebien molt bé els cantants catalans. Però, vaja, els espanyols, quan se senten fluixos, parlen català en la intimitat, com deia l'Aznar. I quan, en canvi, se senten forts, aixafen qualsevol conat de llibertat. Ara bé, de gent maca, n'hi ha a tot arreu i, de fills de puta, també en tens a casa.

J.M.: Amb una certa inconsciència tots plegats, però no és el mateix el nostre exili que el d'un obrer que ha de marxar a guanyar-se la vida. O el d'algú que és ben conscient que, si torna, el pelaran. Simplement aquí no ens deixaven treballar i vam haver d'anar a fer-ho fora. Jo me'n vaig anar a París i la Núria es va quedar aquí, tot i que anàvem i veníem, i gràcies a això vam aconseguir que tant en Quico com l'Ovidi i la Maria del Mar hi anessin a actuar. Teníem obertes les portes de l'Olympia.

J.M.: Que es podia tornar a cantar després d'un temps de prohibicions. Va ser, en aquest sentit, molt emotiu, tot i que recordo com la policia va entrar per la part de dalt del pavelló amb les porres, la qual cosa hauria pogut provocar una allau. Sort que la gent és sàvia... El governador de Barcelona era llavors Martín Villa i vam haver de recórrer a Oriol Regàs, que estava ben relacionat amb tothom. Ell és el que va donar la cara i va haver de dir a Martín Villa que seríem bons nens i no faríem cap revolució.

J.M.: Transcendència política, és clar. Sense això no hauríem estat mai representants d'artistes, com molts cantants no haurien estat cantants, sinó enginyers, fusters o ceramistes. Sempre vam tenir intencions polítiques, de manera que Martín Villa... tenia raó! [riu]. El règim, però, ja intentava civilitzar-se i s'estava preparant per a la seva Transició. I els va sortir tot perfecte. Mira'ls, encara hi són.

N.B.:En Lluís creia que estàvem com una cabra. Recordo que ens deia: “Escolteu, que si no ve ningú, o si allò no acaba de sonar, qui estarà allà tot sol damunt l'escenari seré jo!” J.M.: Mai no s'havia fet un concert així a Europa, només el de quatre anys abans de La Crida, també al Camp Nou. Però, si vam acabar allà, és perquè vam intentar fer una sèrie de recitals en teatres de la ciutat, i el Palau estava ocupat i Balañá no ens va voler llogar el Tívoli. A en Lluís li agraden els teatres, però va ser impossible trobar-ne cap de gran a Barcelona.

J.M.: Bé, la nostra preocupació era que tots els nostres artistes tinguessin feina...

J.M.: No, en absolut. Hi havia un director general de Cultura a la Generalitat (i que, per tant, s'encarregava de la Cançó) que opinava que això ja no interessava. Però entre Lluís Llach, Marina Rossell i Maria del Mar Bonet feien 600 concerts l'any, molts dels quals a fora. L'ambient, però, era fer creure que això havia deixat d'interessar. A Convergència no li interessava tot allò que no controlava, i la Cançó, que sempre havia estat esquerranosa, no la va controlar mai. I, per al Partit Socialista, tot el que sonava “molt català” equivalia a Pujol. Quan Llach va escriure Companys, no és això, es van empipar de valent.

N.B.: Van canviar moltes coses i no ens va venir de gust fer coses que no havíem fet mai, com ara “fer passadissos” en segons quines instàncies oficials. J.M.: Sí, podem dir que ens vam fer vells...