Per fi arriba l'edició crítica de Carner
Res de noucentista. El professor Jaume Coll, responsable de l'edició crítica, defensa que cal llegir Josep Carner sense encasellar-lo i al marge de tots els esquemes prefixats; és un poeta que es va fent amb els anys fins a assolir una tècnica poderosa i un cabal lèxic impressionant, a banda que tenia una imaginació desbordant.
Prolífic i polifacètic (a banda de la poesia, va conrear el teatre, el periodisme i la traducció), Josep Carner (Barcelona, 1884- Brussel·les, 1970) va escriure una obra ingent que fins ara no disposava de cap edició crítica. Finalment, però, arriba a les llibreries el primer tom del primer volum dels vuit que integraran l'edició crítica, que sortiran al llarg de dotze anys publicats a la Biblioteca Clàssica Catalana d'Edicions 62.
Jaume Coll arrossega quinze anys de treball per enllestir el primer tom del primer volum, que aplega la poesia que va de l'any 1904 al 1924. Són 726 poemes procedents d'onze poemaris, dels quals set eren pràcticament desconeguts. El segon tom del primer volum sortirà l'any vinent i inclourà la poesia dispersa que Carner va escriure entre el 1896 i el 1924.
Gran part de la feina que ha hagut de realitzar Coll, marmessor literari de Carner, ha estat fer un buidatge per totes les publicacions i recuperar textos perduts. “Això m'ha donat una perspectiva de conjunt que m'ha ajudat a prendre decisions com ara respectar l'ortografia que va utilitzar Carner. Hem de tenir en compte que la revisa constantment i del mateix Nabí, tal vegada el seu poema més conegut, n'hi ha tres versions.” Més contundent: “Si va escriure més de dos mil poemes al llarg de la seva vida, aquests tenen més de tres mil formes.”
Aquest primer tom permetrà al lector endinsar-se en la poesia que Carner va escriure entre els 19 i els 40 anys i que ell considerava la seva “primera etapa”. “És una poesia que, quan fa l'antologia del 1924, sent molt llunyana perquè ha evolucionat com a poeta”. Un poeta que, segons Coll, destaca per tenir el do de la llengua: “Té un control brutal de l'idioma: si Pla té un lèxic de sis mil paraules, Carner en té el doble, i fins i tot es podria fer un diccionari Carner; Carner és la llengua.” El professor lamenta que a partir de La inútil ofrena (1924) justament se'l va deixar d'utilitzar com a model en els diccionaris de l'època.
