teatre
Ària antidesnonament
L'òpera ‘Displace' recull el testimoni fictici d'una parella desnonada d'un pis i d'una altra que posteriorment hi viurà aprofitant el moviment especulatiu a Barcelona
La gentrificació ja es produïa al París de mitjan segle XVIII amb els grans bulevards
La dramaturga Helena Tornero torna a construir un llibret per a Òpera de Butxaca. Gràcies a aquesta iniciativa, l'actualitat marca la partitura dels compositors Raquel García-Tomás i Joan Magrané. L'òpera mostra una parella estrangera que discuteix en un pis antic renovat; el va comprar el directiu d'una multinacional de la construcció quan la noia va declarar-se enamorada d'aquella Barcelona íntima. La segona part mostra una altra parella que havia viscut al pis i que va haver de sortir per culpa d'un desnonament. Displace, coproduïda per Musiktheatertage Wien amb Òpera de Butxaca, es va estrenar a Viena fa uns mesos i, al febrer, es representarà a Madrid. A Barcelona, hi ha previstes dues sessions (avui i demà) i les entrades ja s'han exhaurit.
L'encàrrec era fer un díptic. Joan Magrané ha compost la partitura de la parella anglesa. Ell canta amb una música “molt pomposa, superficial”, i ella (professora de literatura) compta amb un so més líric, “oníric”, en paraules de l'autor. Aquesta primera part s'interpreta en anglès i s'hi percep, a part del desengany de parella, que ella també veu que la ciutat ha perdut el seu encant, en ser bandejat el seu antic veïnat.
La segona part és obra de Raquel García-Tomás. Ha descobert que “el català és més difícil de musicar”. Els membres d'aquesta parella que ha de deixar el pis buit passen l'última nit abraçats i repassant records íntims viscuts. Ella és periodista i més enèrgica que ell, un francès fill d'exiliats catalans “tímid i somiador”. Gentrificació és l'acció de desplaçar el veïnat de sempre per un altre amb més recursos econòmics per modernitzar el barri. La compositora, més que parlar d'aquest terme, prefereix parlar de la memòria dels llocs, un fet intuïtiu que dóna una certa densitat als espais habitats anteriorment.
La dramaturga va optar per aquest tema el 2015, quan va veure l'abraçada d'una parella al carrer, just després que la desnonessin i, d'una altra banda, en veure publicitat de pisos buits (“amb les marques dels quadres i mobles que hi havia instal·lats fins feia ben poc”) d'immobiliàries dels bancs. Tornero admet que, investigant, ha descobert que l'efecte de la gentrificació (també se'n va parlar durant els Jocs Olímpics per fer net de barris degradats) és molt antic. Ja Baudelaire hi feia referència a mitjan segle XIX quan es van obrir els grans bulevards de París i bona part del veïnat humil va haver de marxar per l'encariment dels lloguers.
Òpera contemporània al ‘foyer'?
La setmana passada, l'informe del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va convidar el Gran Teatre del Liceu a programar més activitats. Concretament, proposava que es pogués utilitzar el foyer per a l'òpera contemporània. Ja el director general Roger Guasch va descartar-ho per la seva difícil sonoritat. De la mateixa manera pensen els representants de la plataforma Òpera de Butxaca. Dietrich Grosse, que va celebrar les anteriors col·laboracions puntuals en temps de Joan Matabosch a la direcció artística, admetia que no seria un lloc idoni. Però, tot seguit, proposava que no per això l'òpera contemporània s'havia de desvincular de la programació del Liceu. Les actuacions d'avui i demà haurien pogut aparèixer dins del programa del Liceu, tot i que es representin al Centre d'Arts Santa Mònica. El Teatro Real programarà aquesta mateixa òpera al Teatro d'El Canal. Paradoxa: si el Santa Mònica no hagués acollit la proposta, una òpera d'autors catalans i centrada a Barcelona s'hauria representat a Viena i a Madrid, però no hauria fet parada a la ciutat de què parla.
