Com la sorra sense ànima

A les Memòries del primer exili, l'escriptor i polític Carles Pi i Sunyer, que havia estat alcalde de Barcelona, diputat a Corts, ministre de Treball, conseller de Cultura i conseller en cap de la Generalitat, rememorava el que havia suposat el daltabaix de 1939 en un fragment gens contingut, provenint d'un home acostumat a la temprança. Hi evoca els estius a la Jonquera i a Roses, d'on era originària la família, i el caràcter multitudinari d'aquelles reunions que compara amb les trobades d'un clan o una tribu, de tants com eren. Són unes ratlles el·líptiques, quasi bé dictades en somnis, perquè tot això era abans, en “el món d'ahir”, que semblava tan lluny que més aviat tenia a veure amb la vida d'algú altre que més o menys se li assemblava, i Carles Pi i Sunyer s'hi revolta amb una espècie molt humana de ràbia: “Però ara tot això era el passat. Una mala ratxa ens disgregava com a sorra sense ànima i sense record. Els fats ens eren hostils, el destí enemic i rancorós. En la dispersió pel món ample, inconegut, indiferent, sota el signe d'una planeta malastruga.” No hi ha ni el més petit indici d'esperança, en aquest fragment que posa en evidència la gran fractura que va representar la derrota republicana per a aquesta família, més de trenta membres de la qual serien arrossegats a l'exili. No és una història nova, per desgràcia, però els efectes devastadors que va tenir en unes de les personalitats més significades de la Catalunya republicana, encarnació de la classe mitjana culta i compromesa, dóna al seu drama un caràcter simbòlic del que va representar per a milers de persones haver de segar d'arrel tot vincle amb el passat.

Vides errants. Postguerres i exilis dels germans Pi i Sunyer, l'exposició que inaugura aquest dissabte el Museu de l'Exili de la Jonquera (12 h), reconstrueix l'itinerari atropellat, inacabable, de Carles, August i Santiago Pi i Sunyer des que el febrer de 1939 van sortir de Catalunya amb les seves dones, fills, cosins i oncles fins que van acabar dispersant-se entre Europa i Amèrica buscant un refugi provisional i segur que, a la llarga, en la majoria dels casos, seria definitiu i angoixant. Tots hi perdrien. August i Santiago, eminents fisiòlegs i catedràtics de les universitats de Barcelona, el primer, i Saragossa, el segon, aconseguirien refer mitjanament la seva carrera científica a l'Amèrica Llatina, però per a Carles, president d'Esquerra Republicana entre 1933 i 1935, no quedaria ni l'ombra d'aquell projecte que havia contribuït a construir, per més que des de Londres presidís, entre 1941 i 1945, el Consell Nacional de Catalunya per tal d'aglutinar la comunitat exiliada i influir davant les institucions britàniques contra el govern franquista, i que com a membre destacat del govern de la Generalitat a l'exili, entre 1945 i 1947, lluités encara per refer ponts insalvables.

L'exposició, coorganitzada pel Mume i la Fundació Carles Pi i Sunyer, en col·laboració amb l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, se serveix de documentació i objectes personals procedents dels fons familiars per resseguir tots els estadis de l'exili: el desarrelament, els viatges, les separacions, l'expectativa del retorn, l'enyorança, la claudicació. Dels tres germans, només Santiago acabaria tornant a Barcelona, al cap de molt de temps, però per a August i Carles no hi havia retorn possible: el primer moriria a Ciutat de Mèxic el 1965, i el segon, a Caracas, Veneçuela, el 1971. Durant tots aquells anys van sostenir-se en bona part gràcies a la fortalesa i el paper destacadíssim de les seves dones, Carmen Bayo, casada amb August, i les també germanes Carme i Mercè Cuberta, mullers de Carles i Santiago, respectivament. Mantenir la comunicació amb els que eren lluny i amb els que s'havien quedat, per als expatriats era no només una necessitat, sinó també una obsessió. Ser a dins o ser a fora en realitat eren distincions molt fràgils, si tornar implicava la depuració, el càstig, la degradació moral i social. Però la idea hi és sempre recurrent, en les cartes i en les converses, encara que només fos per tornar a veure el mar de Roses, el paisatge idíl·lic de la infància. En lloc d'això, vagarien de manera incessant per un món cada vegada més tèrbol, enmig d'una altra guerra de proporcions insòlites on ja ningú tindria temps d'ocupar-se de la ferida dels exiliats republicans, volatilitzats com grans de sorra a l'aire.