Entre Escil·la i Caribdis

Fa cosa de deu anys vaig endur-me a Formentera un llibre de Bernardo Atxaga, Marques, d'aquesta col·lecció menuda d'Arcàdia que s'adapta tan bé als equipatges lleugers de cap de setmana. Era tan prim, de fet, que no em va caldre ni tan sols ficar-hi un punt de llibre. En vaig fer prou de plegar la solapa damunt la pàgina 24, que és on vaig abandonar la lectura després d'avergonyir-me del sol esclatant de l'illa posant-se damunt l'oració fúnebre que havia gargotejat César Vallejo el 1937 en saber dels centenars de morts del bombardeig de la Legió Cóndor a Durango: “Padre polvo que subes de España, / Dios te salve, libere y corone...” Aquell plec més enllà del qual hauria estat indecent fer-hi entrar la joia del present va ser la meva marca. Enllà de la platja on jo era, s'estenia un mar procel·lós. No recordo, de debò, per quin altre llibre vaig substituir-lo furgant a la maleta, i en canvi no he pogut oblidar aquell “padre polvo, terror de la nada” que va enfosquir-me les vacances.

“No hi ha cap garantia que una obra literària influeixi en la vida de les persones més que la sola línia d'un vers”, va dir divendres passat Bernardo Atxaga durant la seva intervenció al festival Mot a Girona. La literatura és això, no? Que de totes les roques que s'alcen davant les costes de Messina només tinguin valor les d'Escil·la i Caribdis perquè Homer va prestar-hi atenció. Perquè tenen una marca. Però llavors, que se'n fa, de les altres roques, les que no tenen nom? El subratllat literari a vegades només posa adorns a les coses, perquè ni tan sols Atxaga pot sostreure's a la temptació d'escriure bé, de fer-ho bonic, encara que parli dels morts, per això ha acabat tenint la sensació d'haver-se especialitzat “en principis bons de final dubtós”, perquè un moment o altre intervé en el text una mena de retòrica fraudulenta que flota per damunt de l'os autèntic de la vida. Hi ha escriptors que opten per donar als seus llibres un bany d'ascetisme a base de suprimir-ne adjectius; Atxaga ha preferit omplir-los d'un món que era invisible: el del seu pare, els seus germans, els seus companys d'escola. Ocupar-se de “petites marques, petites vides”, no pas per mortificar-se en un passat fosc, sinó també “per raons del tot lluminoses”. Fer que perduri la seva memòria s'assembla a cobrir amb pedres la fossa comuna de Valdediós on el batalló Arapiles va enterrar els infermers del sanatori que acabaven d'assassinar, durant la guerra, per tal que no hi creixi l'herba, perquè se sàpiga que són allà.

Albert Sánchez Piñol compartia aquesta sensació d'impostura, perquè a Victus fa parlar els catalans del XVIII amb una llengua que no és la seva, però Atxaga es referia a una qüestió més fonda que no tenia a veure amb els artificis de la representació, sinó amb la naturalesa de la memòria mateixa: “Recordar no és un fi en si mateix, sinó que hauria de tenir una funcionalitat.” Les pedres damunt els morts de Valdediós van servir, per exemple, molts anys després, per denunciar un homenatge al batalló Arapiles, com si mai hagués participat en un acte criminal; “van servir per restablir la justícia, per assenyalar una vergonya moral.” Sense aquesta “noblesa” del record, podríem arribar a creure'ns, continuava l'escriptor basc, que els milers de xinesos que van treballar en la construcció de la via fèrria de Califòrnia eren unes figuretes gracioses que jugaven amb ocellets i flors, tal com els mostra el museu de Carson City, que reprodueix les seves condicions d'esclavitud en forma de bonic pessebre. O ens portaria a no saber distingir temps i passat: “El desert de Nevada és ple de marques de temps, en l'erosió de les pedres, en la sequedat dels arbres, però no hi ha hagut vida, no hi ha passat ningú, excepte que hi projectis fantasmes del teu propi passat. Els llocs només tenen passat quan hi ha hagut vida, i si hi ha hagut vida, hi haurà deixat una marca”. Senyals a la terra, a les roques, als arbres, que diuen: “Un dia érem vius i vam ser aquí.”