Pocs pintors han carregat tant de contingut el llenguatge de l'abstracció com Manolo Millares (1926-1972), figura cabdal de l'art espanyol de postguerra i membre del grup El Paso. Malgrat la seva prematura desaparició, als 46 anys, l'obra de Millares no ha fet sinó créixer i és més vigent que mai. Colpidora com un cop de puny a l'estómac i a la vegada poètica, la pintura de Millares, amb diversos nivells de lectura, inconformista i directa, va il·lustrar perfectament les ferides de la postguerra i de la dictadura al seu moment, però avui dia resulta perfectament contemporània.

Aquest és el missatge que hi ha darrere de l'exposició Construint ponts, no murs, que es pot veure fins a finals de juliol a la galeria Mayoral de Barcelona. És una de les poques mostres individuals del pintor que s'han presentat a la ciutat catalana en les últimes dècades: el 1976 va exposar a la desapareguda galeria Trece, i el 2006, a la galeria Joan Prats-Artgràfic. Inexplicablement, el pintor no ha tingut mai una exposició institucional a Barcelona, quan la seva relació amb la ciutat i amb Catalunya va ser molt intensa.

Aquest és el buit que la galeria Mayoral vol omplir amb aquesta exposició de disset xarpelleres datades entre el 1957 i el 1972, període de maduresa creativa de l'artista. “Són obres de talla museística –explica el galerista Jordi Mayoral–, tres de les quals, per exemple, exposades en la Biennal de Venècia del 1958. L'exposició posa de manifest que l'obra de Millares ens continua emocionant i captivant. És un acte de justícia que li fem.” Aquí veiem el Millares autèntic de les teles esquinçades, l'encaix d'objectes, i els blancs, negres i ocres típics d'aquest ric període de la seva trajectòria.

L'altre fil conductor de l'exposició, amb només tres obres a la venda, és demostrar la relació de Millares amb Catalunya, crucial, ja que va ser a Barcelona on el pintor va fer la seva exposició individual fora de les illes Canàries, en concret el 1951 a la galeria Jardín, que dirigia Àngel Marsà. Alfonso de la Torre, autor del catàleg raonat de l'artista i comissari de l'exposició juntament amb Elena Sorokina, explica que Millares ja havia entrat en contacte, per exemple, amb el pintor Modest Cuixart amb motiu d'una monografia publicada pel grup d'artistes Los Arqueros del Arte Contemporáneo, a Gran Canària. Millares era també un gran admirador de Dalí en aquella època i havia esmentat que la Vida secreta del pintor empordanès era una de les seves referències literàries.

Amic de l'art català

A partir de la seva primera mostra a Barcelona, Millares no va aturar mai la seva relació amb Catalunya, assenyala De la Torre. El 1953, per exemple, va exposar al Cercle Artístic de Girona. Era molt amic de personatges com ara Joan Brossa, Santos Torroella i Juan Eduardo Cirlot. I més tard va exposar a la sala Gaspar i a la René Metras, dues galeries que estaven just davant de la Mayoral, al carrer Consell de Cent. “A més –hi afegeix De la Torre–, Millares va fer de corresponsal de l'art català a la resta de la península Ibèrica, sobretot des del moment en què es va establir definitivament a Madrid.”

En l'exposició, es pot veure molta documentació d'aquesta relació entre Manolo Millares i Catalunya, com ara el fantàstic retrat que li va fer el fotògraf Leopold Pomés l'any 1959, que va saber captar l'atractiu i l'elegància de l'artista, amb la seva mirada un xic desafiadora i de geni.

També s'hi exposa una troballa que, per De la Torre, justifica tota l'exposició: una fotografia inèdita, presa pel mateix artista al deprimit barri madrileny del Pozo del Tío Raimundo, en què es veu el cartell que el pintor va fer per a la Setmana de la Pau del 1963, organitzada pels universitaris barcelonins. El cartell va ser censurat i mai es va fer servir per al seu propòsit, però Millares hi va donar un nou ús en aquesta bonica imatge.

La mostra remarca també els aspectes més contemporanis de l'obra de Millares, que expliquen la seva absoluta vigència. Elena Sorokina, assessora de l'actual edició de l'exposició Documenta, explica que l'obra de Millares, que sempre va reivindicar la cultura guanxe, “tenia un gest anticolonialista que fa que sigui extremament moderna”.

En l'exposició, a més, es pot veure una filmació d'una performance de l'artista dels anys seixanta, en què utilitza el seu cos, embolicant-lo en una xarpellera. De nou, el seu llenguatge artístic està connectat amb les tendències més avançades de la seva època, fins i tot en la utilització de la música. L'altre aspecte que Sorokina lliga amb les tendències més actuals és l'ús del cosit en les xarpelleres, molt utilitzat avui dia sobretot per les dones artistes com una reivindicació feminista, però també com un símbol de reconstrucció. “En les obres de Miralles, sembla que tot sigui violència i destrucció, però, si ens fixem bé en els cosits, hi ha un desig de reconstrucció, d'esperança.”