Els llibres, sempre els llibres

El llibre és tan bonic, que abans i tot de llegir-lo ja t'ha hipnotitzat amb el seu blau de cobalt, en el qual se submergeixen com en un bany de fantasia els dibuixos de vells papers estampats dels segles XVII i XVIII i els dissenys per a tapissos que el decorador Emilio Terry va dissenyar als anys quaranta i cinquanta per a les mansions opulentes de París. Que un text arribi embolicat dins una capsa tan temptadora és un repte, i més tractant-se d'una primera novel·la, com és el cas d'aquest El noi saltador i la reina dels guardians rossos, que afegeix al refinament de l'objecte el desconcert del títol. Té, en efecte, presentació de conte per a infants, i és un nen, qui l'obre, un nen imperfecte, amb la mà esguerrada, la cama ranca; un nen sense reflex, tot ell ombra, reclòs a la seva habitació plena de llibres i joguets. Des d'aquesta cambra que cobra vida amb les lectures i amb les entrades i sortides de la mare, una fada de cabells rossos i ulls d'un blau ceruli, assistim a una faula tremendament fascinant, tan hipnòtica com les sanefes pintades que l'embolcallen i que a cada pàgina s'assemblen més al moviment d'una cortina sumptuosa que es descorre a poc a poc, crec-crec-crec. Perquè dins les pàgines d'aquest llibre blau, deliciosament imprès per Sd Edicions, Pere Parramon (Girona, 1977) ha atrapat l'aire enrarit del segle XX, amb aquella olor de medecina i llençols suats, tan a propòsit per acompanyar una humanitat igual de propensa a les pitjors atrocitats com a les més delicades manifestacions de l'esperit.

El nen del conte podria haver estat Proust, allitant-se d'hora per poder-se recrear en l'ansiosa espera del petó de la mare, o Walter Benjamin, contemplant amb fervor el penjoll fulgurant de la seva quan es mudava per anar al ball i estenia damunt el front del fill el perfum marejador de la separació (“Això és la bellesa, la necessitat de tocar alguna cosa que és molt llunyana”, escriu Parramon, i afegeix: “Sí, és el dolor d'una distància”). O potser Gregor Samsa, en una regressió somiada al seu anterior estadi humà. Tots són, com aquest noi saltador, infants presoners de les seves cambres, obsessivament aferrats als objectes familiars: la tassa de brou, les partitures del piano, els gerros de porcellana, els retrats dels avantpassats, el xal de la mare, el cavall de cartró i els llibres, sobretot. “Els llibres, sempre els llibres”, escriu el narrador quan el nen agafa un nou volum del prestatge i conclou que “l'encanteri d'aquesta habitació funciona amb els llibres: nou llibre, nova finestra”. Per això Glòria Bosch va parlar dilluns, en la presentació de la novel·la a l'Espai 22 de Girona, del poder de la literatura per “fondre parets”, per invocar l'invisible i transformar les paraules, fins i tot quan només són un so, una onomatopeia o un balbuceig, en vehicles afectius; paraules amb les quals ens aixopluguem com en una casa. Perquè el llibre no és sinó una elaborada metàfora sobre el desvetllament al món a través d'això tan superflu que abreugem anomenant-ho cultura. Parramon, historiador de l'art i lector tan obsessiu com el seu noi saltador, se serveix d'una amalgama no gens gratuïta de referències a Goethe, Homer, Kafka, Thoreau, Maragall, Bertrana, Van Gogh, Klee o Fra Angelico, però també a Tom Sawyer, Tarzan, Blancaneu o Mowgli, per elaborar de forma novel·lada un assaig en el sentit més ple del mot sobre la importància de l'art en les nostres vides, com una forma de salvació, com una ètica de la memòria (aquells noms de “senyors importants que cal aprendre”), que serveix per recompondre al capdavall la nostra imatge negada.