Un museu més clar i complet

El Museu de la Garrotxa va presentar l’1 d’abril passat la reforma més ambiciosa de les sales permanents d’exposició dels últims trenta anys. Els qui aprecien aquesta classe de coses saben que fer endreça en un museu no consisteix a desplaçar mobles, repintar parets i definir circuits de visita, sinó a replantejar d’una manera integral la idea mateixa de museu. El de la Garrotxa no només ha abordat l’envit amb una aposta decidida per l’accessibilitat i la modernització, sinó que ha fet un pas més: ha proposat una interpretació crítica, innovadora i fins i tot emocionant de les seves pròpies col·leccions, fent emergir artistes oblidats, períodes històrics fins ara omesos i revalorant fenòmens encara no prou estudiats com la relació dels artistes amb les arts gràfiques i la publicitat. N’ha acabat resultant una exposició molt més completa, ben travada, inclusiva i atractiva, amb la incorporació d’audiovisuals, racons infantils i imatges fotogràfiques que tant poden servir per il·lustrar el context històric com per posar en relleu el contrast entre el món idíl·lic de la famosa pintura de paisatge d’Olot i l’emergent realitat industrial que els artistes preferien no mirar. No hi ha hagut ni tan sols dispendis onerosos, perquè la reforma museogràfica s’ha encomanat a la mateixa directora, Montse Mallol, i el tècnic Xevi Roura, els quals van veure clar des del principi que tot el discurs s’havia d’articular al voltant de la creació, el 1783, de l’Escola de Dibuix a petició dels pròspers fabricants d’indianes, que exigien artesans qualificats per treballar en l’estampació de teixits. Aquesta escola, un cas únic d’activitat continuada des del segle XVIII i que serà el vèrtex de la vida artística de la regió, travessa tota la visita, que Mallol i Roura han organitzat prestant atenció preferent, no tant al mite de l’escola olotina, que relativitzen posant-la en relació amb altres escoles europees contemporànies, sinó a la vessant humana dels seus màxims representants. De Joaquim Vayreda, per exemple, se subratlla la seva intensa activitat empresarial, ja fos en l’explotació forestal, la producció de formatges o a la introducció de la llum elèctrica a Olot, que va portar-lo per cert a la ruïna. De Josep Berga i Boix es fa atenció a dos detalls reveladors: la seva acadèmia era un dels pocs llocs on s’admetien dones (més d’un centenar, se’n coneixen; entre elles, Teresa Artigas Monsalvatje, ara també representada al museu), i el seu interès per la fotografia, de la qual se servia sovint per compondre els seus quadres, a pesar de ser el gran defensor del plein air.

La vista sempre se’n va cap a les imatges que reconeix, i el visitant que les busqui, les trobarà: els Blay, Clarà, Vayreda, Galwey i Domenge, i La càrrega, de Ramon Casas, i els deliciosos cartells de Cigarrillos París (s’hauria hagut de ser massa agosarat per renunciar-hi). Però els que també aprecien la lletra petita de la història i els seus dons inesperats podran recrear-se en el redescobriment d’artistes molt més complexos del que sembla a primer cop d’ull, com ara Berga i Boada, juganer i tràgic alhora, i que la nova exposició potencia. També s’hi fa lloc a inclassificables com Ignasi Buxó i les seves testes tabaqueres, o Xavier Viñolas (sensacionals, els seus dibuixos sobre la guerra) i Francesc Vayreda, d’una modernitat il·luminadora que fins ara no havia tingut lloc al museu, com tampoc n’hi tenia la història de l’art olotí de la II República, que ara mereix una sala sencera que fa atenció, a més, al modern fenomen de la publicitat, amb mostres realment brillants que seran represes per la generació de la postguerra en les trencadores portades de revistes que dissenyen Leonci Quera o Jordi Farjas.

El recorregut, que en l’anterior presentació acabava als anys quaranta i cinquanta, arriba ara fins a la dècada dels setanta, i amb una alta dosi de realisme: no tot era informalisme i avantguarda; a l’Olot tradicional, els Virgili Vallmajor, Quera i Paxinc convivien amb nous paisatgistes com Barnadas, Gussinyé o Solé Jorba que perpetuaven, amb prou èxit, l’esperit bucòlic. Montse Mallol aclareix que el nou relat és fruit del sentit comú; és a dir, no s’ha elaborat de cap i de nou, sinó aprofitant les investigacions realitzades els últims trenta anys per a nombroses exposicions temporals. Aquesta “feina de formigueta” ha permès que molts particulars s’hagin animat a donar o deixar en dipòsit algunes obres fins ara inèdites que enriqueixen notablement el fons del museu, que s’ha beneficiat, a més, d’un important segon dipòsit d’obres procedents del MNAC, del qual Olot és secció.