Clara Peya: “Tinc l’obligació de no parlar de coses banals”

“Si fos per mi, faria un disc cada any. Soc molt productiva i hiperactiva, i tinc moltes coses a dir”, diu la cantant, pianista i compositora Clara Peya (Palafrugell, 1986), i els fets ho demostren: des que va debutar amb Declaracions, el 2009, ha publicat set discos. L’últim és el brillant Oceanes ( Temps Record , 2017), “un homenatge a les dones de la meva vida a través del concepte de l’aigua i la seva fluïdesa”, que demà presentarà a l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles (19.45 h, 8 i 11 euros) dins del festival (a)phònica . Clara Peya hi actuarà acompanyada per Sandra Sangiao (veu), Vic Moliner (contrabaix), Joan Carles Marí (bateria i percussió), Panxii Badii (lapsteel i electrònica) i les veus femenines de la companyia gironina Cor de Teatre.

“En som moltes, però minoria, les que hem entès que el món canvia. Fa massa que el patriarcat ens destrueix totes les vies”, recita Clara Peya en el tema Oceanes, un tema tan directe i contundent en el seu missatge feminista –reclamant “una plaga de princeses indomables”– com subtil i evocador musicalment parlant, amb el piano com a gran protagonista. “El hip-hop m’encanta, però en canvi trobo poc rap que m’interessi pel seu contingut, ja que sovint les lletres són violentes i masclistes o estan cantades en un argot que no entenc. Jo vull escriure lletres poètiques i combatives alhora, que tractin temes socials d’una manera crítica però també sensible i emocional. Puc parlar d’onades que netegin l’odi i la rancúnia, perquè no crec que l’odi ens porti enlloc: soc de classe mitjana i he crescut en un entorn confortable. Com a feminista lluito per la igualtat, però no vull fer-ho a partir de l’odi sinó de la cooperació. Estic molt enganxada a la poètica i a la calma”, afirma. La seva contundència, per tant, no consisteix en un llenguatge agressiu o una música estrident. “La meva força es basa sobretot en l’actitud escènica: veure una paia a l’escenari, donant-ho tot i trencant tot tipus d’estereotips per sortir de les etiquetes i els cànons que ens envolten a tot arreu. Fins i tot jo, intentant alliberar-me de tots aquests condicionants, no deixo d’estar lligada pels cànons”, remarca aquesta intèrpret provinent del món de la música clàssica i el jazz que no ha trobat molta més obertura mental en la música moderna, “un món supermasculí en el qual la dona és tractada sovint com un objecte decoratiu”. “Quantes dones pianistes o guitarristes o bateries coneixes? Sempre es parla, per exemple, de Nina Simone com una gran cantant, però gairebé mai no s’esmenta que era una pianista impressionant”, argumenta aquesta artista que destaca: “esPiral (2014) és el disc que va marcar la diferència a nivell instrumental, perquè abans ja havia trobat la meva veu com a compositora, però no com a pianista.”

“Sento l’obligació de fer un art compromès i de no parlar de coses banals en les cançons, però no jutjo qui ho fa”, diu. Clara Peya té oberts diferents fronts creatius, entre ells la companyia Les Impuxibles , un projecte compartit amb la seva germana Ariadna, que el 7 de juliol estrenarà al festival Grec de Barcelona Aüc, un espectacle que combina diferents llenguatges com ara la performance i la música, per denunciar la violència sexual més quotidiana, la del noi que força la seva xicota o la de “l’home que et crida ‘quin cul’ pel carrer, només perquè pot fer-ho, per una qüestió de poder”.