Segons el cànon museogràfic del segle XIX, i conservat una bona part del segle XX, els museus de zoologia eren bàsicament un immens cau multiespècie d’animals dissecats. Aquesta imatge és ara totalment obsoleta a causa de la utilització de recursos didàctics tecnològics i d’una mirada diferent cap als animals. Però d’aquest espais, que tenien molt d’inquietant, n’han quedat rastres. Encara hi ha llars privades, establiments públics i entitats que conserven en forma de trofeu animals dissecats. I també estudis d’artistes. Si més no el de Setxu Xirau Roig (Canet de Mar, 1968), que en una planta baixa del seu poble fa bo el nom d’aquesta secció. Al seu taller hi té instal·lat un dormitori per fer front a les sessions de treball llargues. Una cambra que ben bé podria haver estat l’escenari en què un desesperat Edgar Allan Poe cridés el nom de Leonor. No hi entra la llum natural. No s’hi escau.

Els animals dissecats, tots ells arribats de terres llunyanes, es combinen amb cranis que es conjunten en unes singulars vanitas en què intervenen també els logotips d’emblemàtiques marques comercials. Passat i present formen composicions que tenen una intencionalitat crítica tot i que també podrien ser objecte de rebuig.

La utilització d’aquests elements procedeix del seu hàbit personal i professional de visitar encants i mercats on pot trobar tota mena d’objectes. També tafaneja i compra a Wallapop, en què la gent es desfà de tota mena d’andròmines. Elements que ha utilitzat per construir escenografies televisives. Format en belles arts, l’autor ha conjuminat l’estilisme, la decoració i el disseny gràfic amb la pràctica artística. El seu plantejament, de posar a dialogar objectes, mobiliari i elements de naturalesa artística més convencional, com ara taques de pintura, és per al creador “una manera d’iniciar una discussió d’allò de què sempre parlem: la persona humana i d’un mateix”. Per això utilitza objectes de gran projecció simbòlica. “De fet –diu Xirau Roig– m’apropio d’atribucions pròpies dels animals per parlar del ser humà, el pas del temps i el sentit de l’existència.”