Novel·la
Lluís Llort
Un taxi híbrid
Una de les accepcions del terme híbrid és: “Format per elements de diferent origen”, segons el DIEC.
Sandino és un taxista híbrid, insomne i trist, culte i donjoanesc, que es busca a ell mateix deambulant per una Barcelona polièdrica o, millor, híbrida. Potser, més que buscar-se, fuig. Fuig d’ell mateix, d’un present anodí i dispers, del futur que no vol saber, de la ciutat. I de Lola, la seva dona, que a l’inici li diu el temible “Hem de parlar” i Sandino passa set dies evitant enfrontar-se al que li vol dir i, com aquell qui res, a altres imprevistos. Set dies que viurem amb ell i les seves circumstàncies sense separar-nos-en ni un segon.
Narrat en temps present i en tercera persona, la cinquena novel·la del cada cop més lloat i més de moda Carlos Zanón (Barcelona, 1966) alterna la segona persona, marcada en cursiva, amb què accedim a l’interior del personatge, a una mena de monòleg interior. És una de les variacions tècniques, dels reptes, que ha incorporat al seu repertori.
És diu Jose (sense accent a la e) i és fill i nét de taxistes. Li diuen Sandino des dels 17 anys, pel disc triple de The Clash Sandinista. Els capítols porten el títol dels temes del disc, en el mateix ordre, més quatre bonus track finals (números de sèrie del disc dels Clash i un parell de cançons més). Hi ha, intercalats, sis capítols breus que narren una història paral·lela. Unint els fragments dels títols obtenim: “In space / no one / can / hear / you / clash!”, com apareix a les sis cares del vinil original. Un dels molts, moltíssims, referents culturals que Zanón aboca a l’obra, alguns de cinematogràfics i molts de musicals i literaris. Habitual marca de la casa.
Hi apareix la consciència de classe treballadora, mirant els rics amb una barreja de fàstic i enveja. I, sobretot, la recerca de l’amor, sempre impossible, com un Tarzan que ha d’agafar-se fort a una liana per no caure al pútrid aiguamoll; ho aconsegueix però, aleshores, no pot impedir, dominat per la inèrcia, fixar la mirada en la pròxima liana, assolible o no. I sovint està trenat a diverses lianes, cosa que paradoxalment el deixa més penjat que amb sensació de seguretat. Aquesta és la gràcia. Aquesta és l’angoixa. La pena. La neurosi. “Un amor que ahora sólo es una bolsa de plástico en la que soplar tus crisis de ansiedad.”
Mostra la ciutat a porcions. Segurament és la novel·la en què Zanón fa més descripcions, deliciosament personals. Desenes d’escenaris actuals del Raval, Gràcia, el port Olímpic, locals com l’Apolo i el Jamboree i altres espais recordats, com la comparativa dels parcs d’atraccions de Montjuïc i el Tibidabo. Un cop més, Barcelona esdevé personatge.
Subtil aroma homèric
L’obra té un subtil aroma homèric, en concret de l’Odissea, en especial pel que fa a l’heroi que vol (a estones) tornar a casa (signifiqui el que signifiqui: un espai, una dona, un estat, una pàtria mental) i no pot. Però també referents aquí i allà: esmenta la guerra de Troia; un exmosso es diu Héctor, podria semblar una mena de Polifem i regenta el bar Olimpo; quan un tal Jesús (que diu que pot ressuscitar morts, més o menys) li demana el nom després que l’hagi ajudat, Sandino respon: “Nadie. Nadie ha salvado a Jesús”. I és que Zanón és un lector omnívor i compulsiu i li agrada jugar amb referents de tota mena, clàssics inclosos, i no és el primer cop que ho fa a la seva narrativa.
Arribem a mitja obra pensant que és una història intimista, un deambular a la recerca de tot i de res, Sandino i el seu particular estol de sirenes (éssers mitològics també híbrids, per cert) i de sentiments: anhels (una dona atractiva de classe alta, Llámame Nat), pors (Lola), conflictes (Sofía), passat enyorat (Verónica), presents evasius (Hope), presents sòlids (la mare)... Tot entre converses i anècdotes narrades pels passatgers. Sembla que Zanón ha deixat de banda l’excusa del gènere negre per parlar del que li ve de gust, que és molt. El més negre és que passeja i mig extravia les cendres de la iracunda àvia Lucía.
Error. L’obra també és híbrida i comença el 50% de canvi. Una transacció mal executada, unes pastilles de burundanga (la droga per sotmetre qui la pren) i uns diners desapareguts, una colla de taxistes implicats, amenaces, pallisses, córrer cap a la sortida d’emergència, que podria ser la boca del llop. Fins i tot un violador per Montjuïc i, de plena actualitat, el germà d’Ahmed, un amic de Sandino, que s’ha radicalitzat...
Carlos Zanón afina molt la seva capacitat narrativa, continua creixent i millorant en tots els sentits, creant unes imatges potents que ens esclaten dins del cap com crispetes. Com el Toyota Prius del protagonista, en molts fragments es mostra híbrid, fa prosa fins que el motor de l’obra o el seu cor creador li demana que entri en joc la poesia. Un poesia urbana, rockera i generacional, com sempre ho és la seva.
És una imatge massa fàcil, però no em puc estar de recomanar que agafin aquest Taxi. I demanin d’anar lluny. No ho sé, a París. I portin un llapis, per subratllar.
