Sacharoff i la rara bellesa

El Duaner Rousseau ha passat per aquí, i algun violinista volador de Chagall. Fins i tot el rastre d’algun venedor de catifes orientals, s’entreveu en les pintures d’Olga Sacharoff (1881-1967), la russa, l’exòtica, l’exiliada, amb aquell amor per tots els éssers vivents, per cada herbeta, per cada flor, com deia Alexandre Cirici. En els seus quadres es trobarien com a casa les dones colltorçades de mirada buida que retratava Modigliani i els ocellets fastuosos de les miniatures perses, tot alhora: la parisenca sofisticada i el bosc encantat. Misteriosa Olga, amb el seu posat de matrioixca bondadosa i els seus barrets exuberants.

Als anys trenta, com que era estrangera i cuinava tan bé, alguns hi van veure una barreja d’aire “lleuger, candorós i fantàstic”, ben bé com un àngel –escrivia Joan Morell a La Rambla– que hagués baixat al nostre planeta i s’hagués posat a descriure’l entre perplex i enjogassat. Un àngel per descomptat d’ales femenines; és a dir, de vol baix i curt, més captivador que enigmàtic. Quan la revista Esplai va anar-la a entrevistar el 1934 a les Galeries Laietanes, on pràcticament es donava a conèixer a Barcelona tot i que hi havia arribat per primera vegada feia una colla d’anys, el redactor va fer notar com d’incòmoda se sentia la senyora per l’indesitjat protagonisme que se li dispensava, tan bé que s’hi està tancada a casa, cosint vora la finestra i amanyagant el gat. Al periodista va desagradar-li aquesta reserva, que contrastava amb el record de la pintora que havia conegut quatre anys enrere al seu piset de Gràcia: “Entre els seus mobles, apartada del món dels estetes i intel·lectuals, tenia un desembaràs acollidor, una joia infantina, i oferia el te amb una gràcia i afectes maternals.” No, no es va entendre gaire bé, la pintura d’Olga Sacharoff. A tothom li agradava, això sí: ni una mala crítica en tota la seva vida, però això és el que es fa amb les senyores, ben mirat: tractar-les amb condescendència, perdonar-los les rareses. I n’era una de ben notòria ser russa a la Barcelona d’entreguerres i arribar-hi casada amb un anglès esprimatxat de nom Otho Lloyd –que deixaria la pintura per dedicar-se als negocis–, germà de l’encara més extravagant Arthur Cravan, poeta, boxador i mite fort dels artistes sense obra (el Museu Picasso el reivindica també aquests dies en una exposició).

Pocs van saber apreciar que la mirada de l’àngel podia ser terrible fins a buidar-te els ulls. De fet, molts dels retrats que va pintar als anys vint prenen de Modigliani –un altre àngel fràgil– la pupil·la dilatada fins a l’encegament, una centella de blau o verd pur que transmet a les figures una espècie de levitació somnàmbula, com de ressuscitats que no se’n saben avenir. En gran part, l’evolució de l’art d’Olga Sacharoff consisteix a desvelar aquesta mirada, literalment a “treure’n el vel”, perquè aquestes criatures cobrin vida, perquè deixin de ser símbols i esdevinguin éssers de carn i os, encara que tots, sospitosament, de classe distingida. Als anys trenta, les seves figures comencen a abandonar el seu posat de maniquins o ninots de drap i tenen ja una mirada precisa: primer diminuta i esquiva, com dos puntets foscos en la llunyania –enmig del bosc, al ball–, i en la postguerra, quan viu sobretot d’aquests quadres d’encàrrec, l’afina fins a dibuixar-ne una a una les pestanyes, l’iris pigallat, una vibració al lacrimal. Una obsessió total per dir-te: tu ets així i podria estimar-te.

Per Elina Norandi, que ha dedicat disset anys a estudiar atentament l’obra de Sacharoff, ha arribat l’hora d’acostar-s’hi sense els prejudicis que l’han encasellada en un art ingenu, decoratiu, transparent i essencialment feliç. Comercial i oportunista, també. Al contrari, Norandi no pot deixar de veure-hi els vincles amb les avantguardes europees de principis del segle XX, des del cubisme fins a l’expressionisme, i la que considera la seva aportació més personal: un sentit de l’humor insòlit en aquells cercles de la modernitat que es prenien tan seriosament a si mateixos; una comicitat a través de la qual disloca l’ordre establert fins a revelar-ne quasi l’aspecte grotesc. En el recurs a la ironia, subtil però incisiva, Olga Sacharoff va ser una pionera, assegura Norandi, i permet interpretar els seus quadres d’aparença amable com “alternatives al pensament imperant”, en particular en relació amb el rol reservat a les dones. El seu famós Autoretrat de la gàbia, de 1924, en què es presenta cofada amb un graciós barret d’adorns florals (una nina), mentre sosté una gàbia amb un ocell tancat i un altre que el sobrevola per fora, davant la indiferència del gat que se li acaba d’enfilar a la falda, és un emblema de la condició femenina, mig a dins, mig a fora; atrapada per les convencions, alliberada per la imaginació.

L’Any Olga Sacharoff, instituït per commemorar el 50è aniversari de la mort d’aquesta artista tan arrelada a Catalunya, és la millor ocasió que es brinda al públic, des de la gran antològica comissariada el 1994 per Maria Lluïsa Borràs i Mariette Llorens Artigas a La Pedrera i la monografia que van dedicar-li Glòria Bosch i Susanna Portell el 1993, de recuperar aquest món deliciós sense sucumbir, però, als seus sortilegis. L’exposició central de la celebració, a cura de Norandi, es va inaugurar ahir al Museu d’Art de Girona amb tots els honors: hi van assistir el director general de Patrimoni Cultural, Jusèp Boya; la cap del Servei de Museus del Departament de Cultura, Magda Gassó; el regidor de Cultura, Carles Ribas; la directora del museu, Carme Clusellas, i fins i tot el conseller de Cultura, Lluís Puig, per mitjà d’un missatge de vídeo enviat des de Brussel·les. L’exposició reuneix una vuitantena d’obres originals procedents de museus, galeries, institucions i col·leccions particulars tant nacionals com internacionals, algunes mai exposades a Catalunya i entre les quals destaquen el retrat de Consuelo (c. 1924), procedent de la galeria Kournikova de Moscou, i Promenade (c. 1923), que ha cedit el Museu de la Fundatie d’Holanda. Entre els prestadors no hi falten el Museu de Tossa, on Sacharoff passaria tants estius des de1916 i que ha deixat el preciós Pícnic, ni el Reina Sofía, d’on prové el sensacional Tiovivo en la feria (c. 1923), que no s’exposava a Catalunya des de 1953. També hi haurà ocasió d’admirar Paradís, propietat d’una galeria de Nova York, i un dels seus quadres més coneguts: el retrat generacional de La colla (c. 1947), que forma part de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya, encara que no el té exposat.

Olga Sacharoff: pintura, poesia i emancipació es proposa situar l’artista en el context de la denominada Escola de París de la primera meitat del segle XX i revelar, al mateix temps, els vincles de la pintora amb l’art català dels anys quaranta i cinquanta, quan va esdevenir una celebritat. Dividit en quatre àmbits, el recorregut aborda els temes més estimats de Sacharoff: els animals (principalment gats i gossos), les flors (goloses, esclatants), els retrats (una declaració d’amor als amics), els paisatges (pocs, estranyament) i, sobretot, la figura femenina. Un dels motius que més va versionar al llarg de la seva vida és el món de la parella, amb una visió que, com sempre en aquesta pintora, opera per capes de profunditat, des de la superfície plàcida a la mordacitat de fons. Norandi convida a fixar-se en els elements cursis que envolten les parelles de nuvis i enamorats tan cars a la seva obra: abillats amb vestits passats de moda, a vegades fins i tot extravagants, posen com estaquirots en ambients obsolets (romàntics, sobrecarregats), semblants als decorats de cal fotògraf, per apuntar amb sarcasme, opina la comissària, la irrupció d’un model de dona emancipada que la societat no havia previst.