Entre la vida i la ficció

Natalia Tena i David Verdaguer van fer amistat mentre rodaven 10.000 quilòmetres i interpretaven uns personatges que, en la distància física, vivien una crisi de parella. Havent creat una troupe amb actors, tècnics i productors, Carles Marqués-Marcet ha volgut incorporar aquesta amistat (i, així, la vida a la ficció) a Tierra firme, el seu segon llargmetratge, rodat a Londres i en bona part en una barcassa sobre el Tàmesi on viuen els protagonistes: dues dones aparellades (Tena i Oona Chaplin, neta de Charles Chaplin i filla de Geraldine Chaplin, que, ficcionant novament la vida, també és la seva mare en el film) i un amic seu (David Verdaguer) que sobretot ho és de la primera, que potser encarna un cert tòpic de la lesbiana masculinitzada.

Tanmateix, allò que funciona a la vida no sempre ho fa en la representació. Sobretot en el primer tram de la pel·lícula, en què predomina el registre de comèdia, hi pot haver la sensació que la complicitat, amb bromes incloses i certa complaença, d’un grup d’amics (davant i darrere la càmera) no acaba de crear moments interessants. Una altra cosa és quan el film adquireix una certa gravetat en abordar de nou Marqués-Marcet una crisi de parella, en aquest cas formada per dues dones. Ho fa a través del desig de maternitat (en què l’amic està disposat a col·laborar) d’una que no és prou compartit per l’altra. Aleshores les diferències entre elles se senten com un abisme. En la deriva argumental, el film s’aferma, sobretot en els moments de silenci que expressen la tristesa del desamor i la pèrdua. És com si la mateixa pel·lícula es fes adulta, assumint un compromís amb allò del qual ens parla.