Rareses a compartir

El teatre és en un espai i un temps concret. El dramaturg i director argentí Pablo Messiez ha construït, amb la complicitat dels intèrprets de la Kompanyia Lliure, El temps que estiguem junts. Després d’un taller per convidar els joves actors a sortir dels seus espais coneguts (la seva interpretació de confort) han desenvolupat un muntatge atmosfèric i intuïtiu. El temps que estiguem junts s’estrena aquest vespre a l’Espai Lliure. Elisa Sanz ha dissenyat un espai entre l’hiperrealisme i un to oníric que converteix la bombonera de l’Espai Lliure en un escenari de molta profunditat, per a sorpresa dels mateixos actors. Es podrà veure el muntatge fins l’11 de març.

És complicat parlar del relat del muntatge, advertia el director del Lliure, Lluís Pasqual, en la presentació dimarts passat. En tot cas, Messiez sí que va desbrossar algunes idees que ajuden a entrar-hi amb confiança i amb moltes ganes de construir fils entre els dos camps: per una banda, hi ha el realisme d’una parella i, per una altra, un no-realisme en què habiten uns personatges que (sense especificar massa) fan partícip el públic de viure en una reunió setmanal en què refermen la seva personalitat després d’uns episodis de dolor, “intenten no parlar, però els surt malament”, insinua Messiez.

Són monòlegs de personatges solitaris, estranys, que el mateix Messiez va escriure després de la primera trobada amb els membres de la Kompanyia. Els va servir una quinzena de textos perquè cadascú triés el que preferís, el que el fes sentir més còmode. I amb el repte del dramaturg d’elaborar-ne d’altres si algú no trobava el seu. Són textos d’un cert risc interpretatiu que havien de convidar l’intèrpret a fer el salt al buit. Alguns tenien noms i cognoms (estaven fets a partir dels jocs del taller pensant en una persona en particular). Devia estar afinat perquè n’hi ha un parell que van triar el que ell havia prescrit. Tot i això, aclareix Clàudia Benito, és la primera vegada que no es desperta a la matinada patint per com dir una determinada rèplica. L’acompanyament del director és tan delicat que els actors s’han trobat que la peça es feia sola, aparentment.

A l’equador

La Kompanyia del Teatre Lliure ja és a l’equador del seu procés. Si la primera Kompanyia Lliure (amb actors com Pol López, Laura Aubert, David Verdaguer, Javier Beltrán...) va tenir una compenetració immediata en els seus dos anys de temporada; aquest és el tercer muntatge que preparen junts els de la renovada Kompanyia (van reconstruir Moby Dick per al públic familiar i van treballar al Nit de reis, del Grec passat). També es percep un treball molt més coral, en què no hi ha uns personatges tan protagonistes com en l’anterior companyia. Els de la Kompanyia celebren poder retrobar-se tots junts en la plenitud d’un espectacle de creació que els donarà “un pòsit més” a la seva carrera que ara engega, comenta Lluís Pasqual.