“El català ha patit un procés de marginació similar al de l’amazic”

Vaig començar escrivint en àrab al meu país d’origen, fins que vaig encetar el procés d’aprenentatge autodidacte de l’amazic, la meva llengua materna. De llavors ençà, només vaig escriure en amazic fins que em vaig establir a Catalunya, on vaig descobrir una altra llengua, diferent de la que m’esperava trobar, i que ha patit un procés de marginació i persecució molt similar al que va patir l’amazic. Amb els anys, el català s’ha convertit en una llengua que faig servir en molts àmbits i ja començava també a pensar en català a estones. Fins que un dia vaig tenir la necessitat d’escriure ficció en aquesta llengua i vaig començar a escriure relats pel meu compte, que compartia amb les amistats del Facebook. Saber que hi ha tallers i cursos en què pots aprofundir sobre l’art d’escriure va ser per a mi una revelació. Dotze dels relats de L’etern retorn han estat escrits en el temps que va durar un taller d’escriptura que vaig fer, tres abans i tres més després. Ha estat tot un repte escriure en una llengua que vaig començar a aprendre als trenta-tres anys.

Hi ha diferents elements en comú. El principal és que els personatges, majoritàriament dones, o viuen aquí o viuen allà però estan contínuament entre els dos mons. Ho manifesten a través de la seva resposta als reptes d’adaptació. Un altre tret en comú entre alguns dels relats és el paper de la història. L’amaziguitat també hi juga un paper important perquè resulta un dels trets identitaris més invisibilitzats. Les petites senyes identitàries emergeixen sovint en els relats, encara que en un pla secundari, per la importància que tenen en la vida dels personatges. El llibre vol ser una invitació a reflexionar sobre conceptes com ara la integració, la igualtat, la identitat i l’etnocentrisme des de l’humor i la quotidianitat.

Més que com relatar-la, ens hem de preguntar com es viu, perquè cada experiència és única. En els dos relats en què hi surt hi ha un element en comú que és la idealització del país de destinació i la resta són vivències diferents. La immigració del Rif és en si mateixa una ferida també; l’haver de deixar la terra sempre ha sigut una derrota mal o ben disfressada, però la diferència rau potser en com unes persones han convertit aquesta derrota en un projecte de vida ambiciós i d’altres, en una estratègia de supervivència obligada. L’èxit està en com fer de la ferida un bàlsam i de la frontera un lloc segur.

Els homes del Rif que van haver de creuar l’estret als anys seixanta, ho van fer majoritàriament sols. Conservaven l’esperança de fer fortuna i tornar algun dia a la seva terra, per viure-hi per sempre més. No va ser fins als anys noranta que la tendència va canviar i molts homes van començar a reagrupar la dona i els fills. La majoria de les dones sí que volen ser reagrupades pels seus marits per unir la família i per a un futur millor per a les seves filles i els seus fills. Això no serveix de consol a l’hora d’enfrontar-se als reptes de l’emigració, no perquè siguin dèbils, sinó perquè deixen una terra on eren les mestresses per adoptar el paper d’estrangeres. Han d’aprendre un idioma nou, la relació amb el centre educatiu dels fills, fer els tràmits administratius i tot un seguit de funcions que no assumien al país d’origen. Les dones, pels rols tradicionals de gènere i per la insuficiència de recursos d’acollida, afronten més reptes, però ho fan amb força i moltes se’n surten. Visibilitzar la seva lluita per la igualtat en literatura és de justícia.

En dos dels relats, parcialment sí, però el contacte amb dones durant tot el temps que vaig fer de mediadora intercultural em va apropar a elles. La meva experiència personal i associativa també em va ajudar. No pretenc conèixer-les a fons, ni de bon tros, cada dona és un món. Precisament els relats pretenen cridar l’atenció sobre aquesta diversitat. Una dona immigrada no és sempre una dona casada, amb fills, submisa i pobreta.

Una petita part sí que hi és. Els relats de la història no són meus, però formen part de la literatura oral que vaig tenir el privilegi de gaudir de petita. Els vaig sentir en molts moments i ja formen part de mi.

Espero que sí.