La guerra des de casa
La pel·lícula ‘Alma mater’, del cineasta belga Philippe van Leeuw, transporta l’espectador a l’interior d’un pis on s’amaga una família siriana enmig del conflicte
“El film ajuda a entendre per què hi ha tants refugiats fugint de casa seva”, diu el director
“El film ajuda a entendre per què hi ha tants refugiats fugint de casa seva”, diu el director“Després d’haver voltat pel món amb la pel·lícula, m’he adonat que ajuda a entendre millor per què hi ha tots aquests refugiats fugint de casa seva”, explica el cineasta belga Philippe van Leeuw en una entrevista a El Punt Avui. La seva pel·lícula Alma mater mostra la guerra de Síria des de l’interior d’un pis on s’amaga una família (quatre adults i cinc nens i adolescents) atemorida pel soroll de les bombes i els trets, i també pels homes sospitosos que ronden pel voltant.
Alma mater, que va guanyar els premis del públic de la Berlinale i el Festival de Sevilla, parla de la guerra, però no és una pel·lícula del gènere bèl·lic. “Són les víctimes que m’interessen, no els combatents –comenta el director–. Les pel·lícules bèl·liques i els mitjans de comunicació audiovisuals mostren moments excepcionals de violència, d’heroisme, de coratge... Es veuen imatges de destrucció, de combats, columnes de gent que fugen... Però no mostren la realitat quotidiana de la gent, només es pot veure en alguns documentals.”
Finestra a la realitat
Philippe van Leeuw, en canvi, ha volgut explicar en una pel·lícula de ficció “la realitat del que els passa a les veritables víctimes de la guerra, que intenten salvar-se, sobreviure”. “No tothom té el coratge i la capacitat de decidir partir, molts es queden allà, i he volgut obrir una finestra a tota aquesta realitat”, afirma.
El director belga explica que es va inspirar en un testimoni real: “El 2012 un amic sirià em va explicar que el seu pare estava amagat dins el seu pis a Alep, i hi havia combats al seu voltant.” A partir d’aquí va sorgir la idea de fer un film sobre “una dona amb els seus fills, l’avi, el servei domèstic, una jove parella veïna amb un nadó.... Trobo admirable l’actitud de les dones en general, en les situacions de guerra i de violència.”
El personatge central de la pel·lícula és Oum Yazan, la mare, interpretada per la coneguda actriu palestina Hiam Abbass (Los limoneros, The visitor). “La vaig conèixer per casualitat el 2010 i vam mantenir el contacte –recorda el director–. Quan vaig començar a pensar en aquest personatge, de seguida em va venir al cap ella. És una persona molt apassionada i compromesa, buscava una persona com ella, que té un caràcter molt semblant al del personatge.”
Violacions a la guerra
Una de les escenes més colpidores de la pel·lícula és una violació, tema sobre el qual el cinema passa sovint de puntetes. “Les violacions en el context de la guerra són un tema important que volia explorar algun dia –explica Van Leeuw–. És un tema molt delicat, s’ha de vigilar molt com es mostra, respectant en tot moment la dignitat de les dones.” S’ha allunyat de la manera habitual de filmar-ho: “El cinema mostra sovint l’inici de l’agressió i després la víctima quan ja ha passat, no es mostra la violació en si. I jo volia que una part de l’escena obligués l’espectador a afrontar això. En context de guerra, els homes són autoritzats a violar, fins i tot els inviten a fer-ho. No es pot amagar sempre al cinema que hi ha aquestes violacions, és important enfrontar-se a aquesta realitat.” En general, diu que les dones espectadores “han acollit bé la pel·lícula”.
Pel que fa a la realització, el director ha intentat “acostar-me al màxim possible a una factura de documental, amb la càmera a l’espatlla, tot i que hi ha també moviments de càmera més clàssics”. Es tracta d’una ficció, però “calia que s’inserís en una realitat que fos palpable per a l’espectador, que tingués la sensació que és ben real”.
