Mirar sota l’estora

Seria una animalada dir que el pavelló Mies van der Rohe va tenir sort de ser enderrocat després de l’Exposició de 1929. Però el cert és que es va estalviar de ser còmplice d’uns successos foscos que van tenir per escenari altres instal·lacions que sí que es van mantenir dempeus després de la mostra. Com el pavelló de les Missions, que en la immediata postguerra es va convertir en un edifici de reclusió de ciutadans del sud d’Espanya que arribaven a Barcelona per buscar feina i que, poc després, eren repatriats. Centre de classificació d’indigents, en deien, un clar precedent dels controvertits CIE dels nostres temps.

Què hauria passat amb el pavelló alemany, tota una icona de la modernitat, si no hagués anat a terra? Aquesta inquietant pregunta és la que ha motivat l’artista Domènec (Mataró, 1962) a gestar una instal·lació que s’imagina la manipulació ètica i estètica que hauria pogut sofrir en mans dels poders reaccionaris. Als visitants els sorprendrà i, sobretot, els corprendrà veure l’elegant edifici creat per Mies van der Rohe travessat per cordills amb roba estesa, tot emulant l’aspecte miseriós de l’Estadi Olímpic quan es va transformar en habitatge de gent humil que feien vida com podien sota les grades. A partir dels anys seixanta i fins ben entrada la democràcia, aquest tracte humà vergonyós va ser consentit per les autoritats municipals, que van amuntegar a l’estadi, com si fossin bèsties, les famílies que havien perdut la barraca al Somorrostro.

Domènec ha creat aquesta subtil obra (el diari que ha editat per acompanyar-la amb textos i fotografies de l’època, i que tothom pot agafar, és de col·leccionista) en el context de l’exposició que li ha organitzat el Macba, Ni aquí ni enlloc (fins a l’11 de setembre), comissariada per Teresa Grandas. S’hi han aplegat una vintena de projectes realitzats des de finals dels noranta fins a l’actualitat que envien un missatge enèrgic: “No hi ha cap arquitectura innocent”, exclama l’artista, que defineix la mostra com “un viatge d’anada i tornada entre els intents, des de mitjan XIX, de construir formes de vida més justes i igualitàries i la consagració d’un capitalisme que accentua les diferències de classes”.

Van ser diversos els intents fallits per culpa de l’envestida d’aquest sistema malvat. Com l’aventura que va germinar de la lectura del llibre Voyage en Icarie, del filòsof francès Étienne Cabet. Molts catalans van somiar construir aquest paradís terrenal, a Texas, sense propietat privada ni moneda, com el científic Narcís Monturiol, que en va propagar les excel·lències a la revista La Fraternidad i que per haver-ho fet va ser acusat de revolucionari i, finalment, el van represaliar. Fins i tot Ildefons Cerdà, el pare de l’Eixample de la burgesia, va ser un seguidor dels postulats socialistes utòpics de Cabet. A la ciutat natal de Monturiol, Figueres, és on Domènec va instal·lar el 2012 un rètol pirotècnic que, malgrat la seva lluminositat inicial, es va apagar al cap de pocs segons, com les il·lusions dels icarians.

El viatge a Icària va acabar en fracàs, com hi va acabar el viatge dels arquitectes del GATCPAC que, empès per la Generalitat republicana, havia de deixar enrere les condicions indignes en què malvivien els obrers al Raval. Josep Lluís Sert i companyia van intentar canviar les lògiques cruels amb la Casa Bloc, a Sant Andreu, que havia de donar un nou sentit a la vida en comú, amb espais oberts, escola, cooperativa de consum, banys públics, biblioteca popular, zona de jocs infantils... Però en aquesta casa que es va acabar de construir el 1939 mai hi va arribar a viure cap família proletària. Els franquistes se la van apropiar, van esmicolar els espais col·lectius i la van destinar a habitatge de militars i orfes i vídues de guerra del bàndol feixista.

Però no totes les propostes alternatives que ha treballat Domènec com a matèria primera de les seves escultures, instal·lacions, fotografies i vídeos supuren decepció. A l’exposició del Macba es poden descobrir periples tan meravellosos com el que va acompanyar la Kultuuritalo (Casa de la Cultura) al barri obrer de Kallio, a Hèlsinki. Als anys cinquanta, el Partit Comunista de Finlàndia va fer una crida per construir col·lectivament l’edifici. Sindicalistes i simpatitzants d’esquerres van invertir més de 500.000 hores de les seves vides per alçar unes parets dissenyades per un arquitecte il·lustre, Alvar Aalto. Una firma tan famosa que, això sí, ha tapat completament l’experiència d’aquests voluntaris, avui entranyables jubilats, dels quals mai ningú havia sentit la veu fins que Domènec va dur a terme la seva recerca.

Són aquests relats ocults i oblidats, tan sovint dissidents amb la versió oficial, el que vol rescatar l’artista mataroní. El públic també es pot endur una col·lecció de postals de Barcelona que ha editat amb imatges que desafien la propaganda turística. Per exemple, n’hi ha una del parc de la Ciutadella engalanat amb banderes nazis per celebrar una exposició d’arquitectura alemanya que es va fer al Palau del Parlament el 1942. El gest de Domènec és senzill, però de conseqüències enormes per desemmascar llocs que avui ens semblen d’allò més inofensius i neutres: “M’agrada aixecar l’estora de la història i veure quins conflictes amaga a sota.”