Katinka Faragó no només ha fet una classe magistral a propòsit d’Ingmar Bergman a la Filmoteca, sinó que hi ha presentat La flauta màgica (1974), filmació d’una posada en escena de la cèlebre òpera de Mozart, i Sonata de tardor (1978), que, com suggereix el mateix títol, també té a veure amb la música. M’excuso pel personalisme, però són dues pel·lícules que estimo especialment. A la primera, que vaig descobrir quan era una adolescent en una activitat extra de l’institut d’Olot, li dec la meva afició a l’òpera, un món que fins aleshores m’era aliè: mai no he oblidat que, quan la Reina de la Nit mostra el retrat de Pamina a Tamino perquè aquest l’alliberi de Sarastre, la imatge adquireix moviment com si se’ns suggerís que allò que veiem és cinema tot integrant, com sempre ho va fer Bergman, la pintura, el teatre, la música.

Pel que fa a Sonata de tardor, crec que és el primer film del cineasta que vaig veure en el moment de la seva estrena. Aleshores, Bergman havia caigut de l’escambell i se’l considerava acabat, cosa que no només pot semblar absurda si es té present que quatre anys després va realitzar Fanny i Alexander, sinó, em sembla, reveient aquest mateix film en què Ingrid Bergman interpreta una pianista que, havent abandonat la família per consagrar-se al seu art, es retroba amb una filla (Liv Ullmann) que té cura d’una altra, aïllada en la seva bogeria. Recordo llegir crítiques poc amables. A mi em va colpir la relació impossible entre mare i filla. Després vaig saber que el cineasta, sempre implacable amb ell mateix, va projectar-se en el personatge d’Ingrid Bergman. I vaig intuir que, en la manera en què la pianista comenta a la filla com hauria d’haver interpretat el Preludi núm. 2, de Chopin, avivant-li el ressentiment, hi ha una declaració estètica del mateix Bergman: “Chopin és emotiu, però no sentimental. Has de ser calmada, clara i austera.”