Cultura

Pares superheroics

Pixar mostra la seva inventiva, humor i bon pols per a l’acció amb ‘Els increïbles 2’, paròdia del cinema de superherois que arriba 14 anys després de l’original

Més que amb els superherois, el film juga amb els arquetips de la família tradicional

Els increïbles va evidenciar, ara fa catorze anys, que Pixar encara no havia tocat sostre i que encara es podien explorar nous gèneres i universos amb l’animació, una de les màximes de l’estudi fundat per John Lasseter i Steve Jobs el 1986. En 32 anys han passat moltes coses: Jobs va morir el 2011, Lasseter ha deixat fa poc el càrrec de director creatiu de Pixar i Disney –després de ser acusat de comportaments abusius amb els treballadors– i l’estudi que va revolucionar l’animació informàtica ha deixat de sorprendre amb cada nova producció i ha apostat per les seqüeles. Amb excepcions sonades, tot sigui dit: Del revés (2015) o Coco (2017) han tornat a elevar Pixar fins a les seves màximes cotes creatives.

Cal advertir també l’espectador que Els increïbles 2, que avui arriba als cinemes –també en versió doblada en català en 30 sales–, és una seqüela amb el mateix director i guionista, Brad Bird, que repeteix la fórmula –la paròdia del cinema de superherois–, i la majoria de protagonistes de la primera part, amb la família Parr al capdavant: Mr. Increïble; la seva dona, Elastigirl; la filla adolescent, Violet; el nen Dashiell i el nadó Jack-Jack.

Dit tot això, Els increïbles 2 és una de les propostes més refrescants de l’estiu, que ha passat amb notes altes els exàmens de la crítica anglosaxona (80 de mitjana sobre 100 a Metascore) i ha superat els 1.000 milions de dòlars de recaptació a tot el món (aquest cop estem a la cua dels territoris on s’ha estrenat). No és poca cosa aquesta xifra: només l’han superat 36 films en tota la història, i encara té recorregut comercial per davant.

Brad Bird no es cansa de repetir en entrevistes i en el material promocional d’Els increïbles 2 que el cinema de superherois no li interessa gaire, i que s’ha inspirat en la seva pròpia família: “Els poders de cadascú s’inspiren en els seus rols dins de la família i en l’etapa que travessen en les seves vides –comenta–. Jugàvem amb arquetips tradicionals, una figura paterna forta i una mare massa enfeinada, però al final vam descobrir que tots ens podíem identificar d’alguna manera amb els personatges. Tots hem estat impacients als 10 anys o hem estat adolescents insegurs. Tots hem sentit que suportem una càrrega enorme entre la llar i el treball o l’escola, i que ens pressionen des de molts llocs.”

Paròdia familiar

Així, més que una paròdia de superherois, que també ho és, Els increïbles 2 parodia una família en què pare i mare s’intercanvien els rols tradicionals (la mare treballa i ell cuida els tres nens). Ser una bona mare i un bon pare és també una tasca de superherois, ve a dir-nos Brad Bird. Però la pel·lícula va més enllà: és també una formidable aventura, amb influències de Misión: Imposible (Bird va dirigir el quart episodi), la saga de James Bond, el cinema de superherois de Marvel i DC Comics i Men in Black, en què la família al complet i altres amics amb poders com Frozone s’han d’enfrontar a un malvat que hipnotitza el món sencer i segresta el senyal de les pantalles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
BIEL DURAN
ACTOR. ENXANETA DELS MINYONS QUE VAN FER EL PRIMER 2 DE 9 AMB FOLRE I MANILLES DE LA HISTÒRIA

“Vam plorar molt; érem conscients que havíem fet història”

Barcelona

Homenatge ciutadà

barcelona

La terrisseria romana d’Ermedàs

CORNELLÀ DEL TERRI
Pròxim capítol: 88. Un segrest tràgic (Cova d’en Massot, Albanyà)

L’escriptor oblidat

SANT JOAN DE LES ABADESSES

Justícia per a Sara Casasnovas

Girona
Mirador

Violència que no tenia adjectiu

Crítica
música

Vestigis d’una revolució

Crònica
el festival més petit de tots

Del més tou a l’opció del joc

Barcelona

Mireia Vilalta obre Mmm’agrada Girona

girona