Terror prehistòric a l’oceà

Tauró, de Steven Spielberg, ha passat a la història del cinema per ocupar un lloc a la part alta de dues classificacions: la de produccions amb més problemes durant el rodatge (va multiplicar per tres el seu pressupost) i la de títols més influents de la història del cinema. Juntament amb La guerra de les galàxies (1977), de George Lucas, van crear un estil de producció que encara predomina actualment a Hollywood: films de sèrie B, però fets amb pressupost alt, molts efectes especials i estrelles. A més, els estudis van descobrir amb Tauró el valor del llançament simultani d’una pel·lícula en milers de sales i amb publicitat televisiva (mitjà fins aleshores considerat enemic).

Quaranta-tres anys després, Megalodón, que avui arriba a les sales de cinema de tot el món, demostra fins a quin punt és vigent el model creat per Spielberg i Lucas. Però és que, a més, l’argument té similituds.

Primer assistim a la descoberta d’un tauró prehistòric de 23 metres, que ataca un submarí d’una missió internacional en una fossa del Pacífic. Un especialista en rescats en aigües profundes (Jason Statham, un dels herois d’acció més en forma) rep l’encàrrec de salvar la tripulació del submarí atrapat i, de pas, ha de salvar el món d’aquest monstre gegantí. Formant equip amb Suyin (l’estrella xinesa Li Bingbing), s’enfrontarà al megalodont, que, com el tauró de Spielberg, ataca també platges plenes de gent durant la temporada estiuenca. Dirigeix Jon Turteltaub, que s’ha significat com a director de grans produccions de cinema d’acció com les dues parts de La búsqueda (National Treasure) i El aprendiz de brujo.