Juganer impenitent

Els ulls de nen trapella s’han apagat. L’ànsia de llibertat va portar l’artista, escenògraf, director i dramaturg, a la fi, artista, a una vida plena de revolts inesperats. Els últims anys, Pericot tenia la tranquil·litat de qui passeja el gos a la platja amb la calma de comprendre la vida a un altre ritme, en certa manera contemplativa. I des d’aquesta pau interior, construir uns dispositius dramatúrgics incendiaris. Com aquella Guillotina, de Fira Tàrrega (2014), en què un espavilat Oriol Pla convidava la gent a decapitar aquelles persones o accions que perjudicaven el dia a dia. Ho feien festivament amb una guillotina d’una fulla que brillava dalt del pedestal i que, efectivament, queia.

Ara, sabia que tenia els favors de La Seca per anar estrenant tota gamberrada que li vingués al cap –com l’Adam i Eva, el 2017–. Però tot i que aparentment podia semblar una boutade, al darrere hi havia un evident compromís de despertar consciències, amb una comicitat un punt perversa. Va entendre que la vida s’havia de jugar pel costat més bèstia quan va veure un gos que el mirava despreocupat mentre ell complia el contracte mensual de construir els decorats de l’aparador al Sepu. Llavors ho va deixar tot i va començar de zero. Sempre alliberant-se de tot el que el retingués. Però tenint ben present el que la vida li havia ensenyat que compartia amb generositat. Sovint, repetia amb els artistes que se sentien magnetitzats per aquella felicitat amb una llibertat de nen impenitent, en un cos atrotinat de 88 anys.

El 2017 Pericot tornava a desarmar el públic presentant un Adam i Eva que es depenjaven dels dos quadres i en poc minuts es reconeixien com a persones i, aquests pares de la civilització occidental, preguntaven sobre els perquès i les maldats dels seus descendents. Tornava a la mateixa nuesa aquell mític Mozartnu, que va estrenar el 1998, i que tornaria a fer dues dècades més tard (2008) posant al costat d’una parella jove la mateixa que havia fet la peça dues dècades enrere. Fa poc, imaginava fer una tercera versió amb una parella de discapacitats. La voluntat de desprendre’s de tot el feia lliure.

Pericot se sabia estimat. Potser no li calia perquè se sentia lliure. Amb totes les lletres. Allargant la u. Va ser el seu breu missatge quan va rebre el premi de la crítica a la trajectòria del mes de març passat, el Gonzalo Pérez de Olaguer. En la 20a edició dels guardons presentats a La Villarroel.

Sabia que provocar era el millor dels reclams. Per això, com a cartellista apostava per les imatges potents i provocadores, sobretot si no hi havia gaire recursos econòmics. Una polèmica era la millor de les provocacions. Ho recordava mordaç en la presentació de l’exposició retrospectiva que es va programar al Palau de la Virreina el 2004: El joc i l’engany.

La mort és implacable al cos. Però l’ànima, l’aire d’en Pericot, continua irredempta, impenitent, fidel a la seva noció bàsica de llibertat.