Cultura

Opinió

Retrat intel·lectual d’urgència

Ahir vaig rebre la notícia de la mort de Josep Fontana (Barcelona, 1931) al matí, per ràdio, mentre anava en cotxe cap a Olot. La veritat és que el seu traspàs em va sorprendre, tot i la seva edat avançada, perquè la mort sempre té aquesta capacitat de trasbals. No vaig poder evitar pensar en l’important paper que, com a historiador, havia tingut per als de la meva generació i en el fort impacte que tingué durant els darrers decennis del segle XX i encara en aquests primers anys del segle XXI. Certament ha deixat una producció molt extensa i sòlida, que és el fonament de la influència que va exercir al llarg d’aquests gairebé cinquanta anys. Els llibres realitzats, tant en solitari com en col·laboració, arriben al centenar. I cal tenir presents, encara, un munt d’articles, pròlegs i entrevistes que ens permeten conèixer millor quin era el model d’història que defensava, les influències rebudes i la seva posició política, ideològica i ètica envers el món que li va tocar viure.

Fontana fou l’exponent més clar del marxisme historiogràfic català de la segona meitat del segle passat, que va prendre volada a la dècada dels seixanta i que, en molt bona part, ell feu que es perllongués fins als nostres dies. Crec que una de les seves principals virtuts com a historiador fou la capacitat de saber entroncar els nous corrents com ara el marxisme amb la tradició historiogràfica catalana. Per això ell es considerava deixeble dels tres grans clàssics contemporanis: Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar. Les classes del primer, Soldevila, foren segons confessió del mateix Fontana el seu “primer contacte real amb el treball d’un historiador”. I Soldevila fou qui l’empenyé a dedicar-se a la història. D’aquí que sempre defensà el seu mestre dels qui l’acusaven, sense fonament, d’historiador “romàntic” i “superat”. Amb Vicens, el mestratge es va fondre amb una profunda amistat i admiració personal, circumstància que no va impedir que mantinguessin una viva discussió en relació amb la validesa del marxisme com a mètode d’anàlisi històrica, cosa que evidencia la correspondència mantinguda entre tots dos. I pel que fa a Vilar, crec que Fontana fou qui millor assumí la categoria “d’hereu intel·lectual” de l’historiador occità, per l’assumpció que va fer del marxisme vilarià i de la noció “d’història total”.

Del volum de la producció de Fontana es fa difícil escollir les obres més significatives, a causa del gran volum i del rigor de la majoria. Sí que es poden distingir, però, unes línies d’orientació de la recerca molt clares. La primera, cronològicament parlant, se centra en l’anàlisi de la crisi de l’antic règim a l’Estat espanyol, que inicià amb la seva tesi doctoral, La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (1971).

Les altres àrees d’interès temàtic preferent queden ben reflectides en tres de les seves grans síntesis que tingueren una millor acollida tant de públic com de crítica. Una fou l’interès envers la historiografia, l’estudi dels estudis històrics, que es concretà amb Historia: análisis del pasado y proyecto social (1982), que es convertí en el gran manual universitari de la meva generació (i d’unes quantes de posteriors), i que després actualitzà amb La història dels homes (2000). L’interès envers una visió universalista el dugué, com a síntesi final de tota una trajectòria intel·lectual, a redactar Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (2011), que Xavier Diez situa en un nivell superior a les obres sobre el mateix període redactades per Tony Judt i Eric Hobsbawm.

Abans, Fontana ja havia donat una visió crítica de la història europea, Europa ante el espejo (1994), que fou traduïda a diferents llengües. I finalment cal esmentar el seu interès, com no podia ser d’altra manera, envers la nostra història, que el va dur a publicar una síntesi amb un títol ben eloqüent, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014); una obra que despertà les baixes passions dels historiadors més espanyolistes, que arribaren a acusar Fontana d’haver-se tornat boig, per la defensa que hi feia de la identitat catalana com a resultat d’una història pròpia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Panoràmica mundial

barcelona

Més gel per Nadal

Girona

Escultura de 8 metres per a un parc urbà d’art a Calonge

calonge i sant antoni

L’art del sensible

barcelona
CLÀUDIA RIUS
CAP DE REDACCIÓ I DE LA SECCIÓ D’ART DE LA REVISTA NÚVOL

“Només tindrem una cultura forta si ens ho qüestionem tot”

barcelona

El musical del sabater d’Ordis

castelló d’E. / figueres
MÚSICA

Eduard Costa deixarà Els Amics de les Arts

Promoure la ciència

Barcelona

La segona fase dels cinemes Las Vegas

Figueres