Cultura

Mestre d’historiadors

Josep Fontana, l’historiador català amb més projecció i influència del darrer mig segle, va morir ahir als 86 anys

Fontana va excel·lir com a especialista de la revolució liberal i la concreció de l’anomenada història total

El gust per la història va descobrir-lo per primera vegada el 1951, quan tenia només vint anys, a les classes clandestines dels Estudis Universitaris que Ferran Soldevila feia al menjador de casa seva, al carrer de Teodora Lamadrid, on en algunes ocasions era “l’únic assistent”. A la universitat, el panorama que va trobar-hi va ser descoratjador, amb “professors que es podien dividir entre vencedors, que havien arribat a la càtedra per mèrits de guerra, i vençuts, que es resignaven a sobreviure renunciant a la seva dignitat”. Però, entre tanta mediocritat, Josep Fontana va descobrir la figura de Jaume Vicens Vives, de qui va aprendre’n que “el treball de l’historiador no té sentit si no es fa pensant a servir el país; un objectiu molt més fàcil d’entendre en el context del franquisme”.

A banda Jaume Vicens Vives i Ferran Soldevila, la formació i la vocació historiogràfica de Fontana es van anar teixint amb la influència del marxisme britànic; i, per damunt de tot, el mestratge de Pierre Vilar. En una entrevista publicada fa pocs mesos a la revista Presència, l’historiador barceloní destacava de Vilar la forma “en què avui entenem el curs de la història de Catalunya, des de la baixa edat mitjana fins a inicis del segle XIX”. El mestratge de l’historiador occità, però, va anar molt més enllà de la proposta interpretativa que va començar a esbossar en el clàssic llibre Catalunya dins l’Espanya Moderna (1962) i es va concretar en l’intent de superar els models encotillats i avançar cap a una història total, que integrés tots els aspectes de la dimensió humana. En paraules del mateix Vilar, Fontana va excel·lir “en l’ofici treballós i apassionat” de “combinar les estructures d’una societat en un moment escollit i l’anàlisi dinàmica de les transformacions, segons uns ritmes conjunturals, lligats a les capacitats humanes”. Molt probablement, un dels llibres en què es va concretar millor aquesta teoria va ser en el volum dedicat a analitzar La fi de l’Antic Règim i la industrialització (1787-1868), en el qual va contribuir a entendre la transformació de la societat catalana en un període clau de la seva història i l’evolució de les relacions entre Catalunya i Espanya. En aquest volum, a més a més, es manifesten alguns dels ingredients que caracteritzen el bon “ofici” de Fontana com a historiador: un domini aclaparador de les fonts i la bibliografia; la capacitat per defugir els esquemes anquilosats i els apriorismes; la voluntat de rescatar la història dels grans oblidats i les vies alternatives; la redacció pulcra i carregada de fina ironia; i, finalment, la concepció de la història com una ciència que ha d’entendre el passat per ajudar a construir el futur. En altres paraules, que ha d’esdevenir un instrument de combat per construir un futur millor, que Fontana albirava sempre ple d’optimisme. Precisament la seva dedicació historiogràfica no s’entén sense el compromís polític, a voltes expressat a través de l’afiliació partidista o la presència en llistes electorals i, molt més sovint, a través de cada llibre, de cada article, concebuts com a eines de combat.

A banda de la història de Catalunya, un dels temes en què l’aportació de Josep Fontana ha estat més remarcable és el de la crisi de l’estat absolutista i el trànsit a la societat liberal. A partir d’un primer treball dedicat a La quiebra de la monarquía absoluta (1971), centrat en la primera restauració absolutista de Ferran VII, els seus treballs s’han convertit en autèntics clàssics sense els quals resulta impossible entendre la crisi de l’Antic Règim a l’Estat espanyol. Un altre dels fils conductors de la seva immensa bibliografia ha estat la reflexió sobre l’ofici d’historiador, que ell equiparava a “l’esforç que fa un operari per conèixer les eines amb què ha de treballar”. Aquest esforç es va concretar en llibres com Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), La història després de la fi de la història (1992) o, molt més recentment, L’ofici de l’historiador (2018), i l’han convertit en un referent inevitable en l’àmbit universitari i una autèntica rara avis, atenent al seu coneixement de la historiografia mundial. En els darrers anys, la seva producció bibliogràfica havia estat especialment intensa, amb volums que s’han convertit, en poc temps, en manuals per entendre El siglo de la revolución (2017) o La formació d’una identitat (2014).

En una entrevista publicada fa pocs mesos a la revista Presència, Fontana es qüestionava sobre el seu llegat com a historiador i afirmava: “Sempre he pensat que és només quan fa vint anys que s’ha mort quan sabem si l’obra d’un historiador té vigència”; i afegia: “Fa molt temps que vaig decidir que no valia la pena que em preocupés per coses de les quals ja no m’assabentaré.” Sigui com sigui, el mestratge exercit a través de la docència i d’una infinitat d’articles, llibres i conferències, el converteixen, sense necessitat d’esperar d’aquí a vint anys, en un dels historiadors més remarcables i influents del nostre país.

LES REACCIONS

Una ment lúcida i un historiador de primer ordre. El millor homenatge és llegir la seva obra
Quim Torra
PRESIDENT DE LA GENERALITAT
Ha bastit una obra ingent i ha fet escola. Gràcies a ell avui podem entendre millor aquest país
Raül Romeva
exconseller d’exteriors
Veu imprescindible i compromesa, va donar una nova dimensió al concepte d’historiador
Laura Borràs
Consellera de cultura
La seva obra és cabdal; el seu llegat, incommensurable. Ens deixa un dels socis més estimats
Marcel Mauri
vicepresident d’òmnium cultural
Un gran referent acadèmic, un exemple de la funció social de l’historiador, una veu sàvia i compromesa
Roger Torrent
President del Parlament
Historiador, mestre, pensador lúcid, home compromès i generós. Un home bo
Ada Colau
alcaldessa de Barcelona

Una trajectòria notable

A més a més de la seva influència com a historiador, Josep Fontana també ha deixat un llegat remarcable com a editor a l’ombra, primerament amb el segell Ariel i, alguns anys després, a través de l’editorial Crítica. A partir d’aquesta via va incidir especialment en la introducció d’algunes obres i autors renovadors, com ara Michele Vovelle, George Rudé o Edward Thompson. També va ser col·laborador a revistes d’història com ara Recerques (1970) o L’Avenç (1976). A banda de les editorials o revistes, el seu mestratge també l’ha exercit a través de la docència. Va exercir com a professor a les universitats de València, Barcelona, Autònoma i, finalment, a la Pompeu Fabra, on va fundar i dirigir l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives fins a la seva jubilació el 2001. Els reconeixements, tant acadèmics com institucionals, fan justícia a una trajectòria notable. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi i l’any següent el primer Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística concedit per la Generalitat. En l’àmbit acadèmic, el 2010 va rebre el títol de doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, el 2011 per la de Valladolid i el 2013 per la de Girona, juntament amb els també historiadors Ramon Garrabou i Jordi Nadal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.