“El jazz era molt desconegut, de negres i de «gent dolenta»”

Com un passatemps quan tenia 18 anys, ja gran per començar. Venia d’una família musical, bàsicament clàssica, i el meu pare tocava el piano, teníem la botiga on veníem instruments i recordo que vaig trobar algun disc als anys 50 de Duke Ellington, Louis Armstrong... i em va agradar aquella música amb molt color, a diferència de la clàssica, que té més esplendor. I Màrius Duran, un dependent de la botiga de Cal Sans, em va fer escoltar Buck Clayton. El jazz era música molt desconeguda, de negres i de gent dolenta. I ens vam reunir uns quants per crear un club de jazz, però arreu ens feien fora fins que ens van acceptar als Amics de les Arts. Això va portar a fer unes matinals de jazz el diumenge al matí. Després ja va entrar el Valentí Grau, més emprenedor i el jazz a Terrassa va créixer fins a fer la Jazz Cava del carrer Sant Quirze als anys 70. A Barcelona no es feia res, ni tenien festival i venien aquí a escoltar grans músics internacionals. Vam tenir la sort que el músic més important que hi havia, en Tete Montoliu, fes de reclam perquè vinguessin a tocar i a preus econòmics. Hi va passar Joe Henderson, que va tocar durant quinze dies, per exemple.

Sí. Als anys 60 tenies feina per muntar una big band, a diferència d’ara que hi ha molts músics joves que amb 15 anys toquen bé. Jo vaig haver d’esperar als 50 anys a tocar bé. Vaig anar al conservatori a fer dos anys de solfeig amb 17 anys, em vaig apuntar a trompeta i el professor que hi havia llavors ja el primer dia em va aixafar les galtes en tocar perquè estava prohibit en clàssica. Em va dir que sabia que tocava en “una banda de jazz, pero eso no es musica ni nada y lo dejas porque yo te voy a enseñar a tocar”. I no vaig tornar-hi més. Pel meu compte escoltava discos del més clàssic al be bop i, de fet, en aquella època s’aprenia així, al carrer i escoltant els grans músics, com ara Dizzy Gillespie, Miles Davis i m’agradaven molt Lee Morgan i Clifford Brown. Als anys 70, en venir aquest músics, hi teníem contactes, ens donaven consells i detalls, com ara començar amb un primer tema perfecte i acabar amb el que havia de sonar millor.

Sí. Quan em sento a les cintes velles de casset em considero un trompetista bastant vulgar, però pel que sigui el Tete em demanava. I mira que era una persona complicada, perquè si podia et feia la traveta, però sí, em tenia estima. Crec que no tinc un llenguatge dolent quan l’enganxo bé i semblo un trompeta bo (riu), però no soc un gran tècnic perquè no he estudiat i ara hi ha molts virtuosos. I he tocat amb Johnny Griffin, Pony Poindexter... que també m’ensenyaven.

Sí, sí. Ara ja ho he deixat una mica i amb els anys perds la musculatura als llavis, l’agilitat...

No, la cosa anirà natural. Tinc menys bolos i anys enrere sí que tenia una agenda i havia arribat a tenir, quan anava d’invitat a la Vella Dixieland, fins a 28 bolos durant un agost, que eren molts per a un que no és professional.

No, també la clàssica i les músiques populars, centreeuropees, una mica orientals, de gitanos, les mescles mig àrabs... Alguna cosa de rock. I del jazz escolto coses antigues de Fats Waller, de l’Armstrong dels anys 30 o, abans, Charlie Parker.

Els millors concerts els he fet en llocs tronats, tot i que he tocat moltes vegades al Palau de la Música, també al Liceu... però millor tocar en locals de 100 persones. A mi m’agrada tocar al natural, si pot sense micro.

Mira, si poses la ràdio no trobes cap programa de jazz. A vegades a les tres de la matinada, com també a la tele. És mundial, però minoritari, tot i que hi ha grans músics que han omplert grans espais. Però al concert més famós de Parker a Toronto hi havia 400 persones. Ara els del rock i el pop respecten els del jazz i veus que porten músics que n’han tocat i incorporen harmonies de jazz. El jazz ha obert tentacles i s’ha ficat dins de molts tipus de música. Aquí tenim un bon nivell i jo estic impressionat amb el que fan els joves. Tenim Joan Chamorro, Andrea Motis, la Big Band del Maresme... i a Terrassa hi ha l’Oriol Vallès i d’altres, però falta veure què passarà.

Que ara toquen bé, però perquè surti una persona com el Tete s’ha de tenir molta personalitat i carisma. Tenir idees pròpies ja és més complicat.