Cultura

Pròxim capítol: 78. La verge segrestada (Santuari de Núria, Queralbs, Ripollès)

L’aplec de la llibertat

El 25 de setembre de 1910, la Unió Federal Nacionalista Republicana va celebrar un aplec a Banyoles per tal de preparar l’assemblea del partit unificat

Després d’un esmorzar popular al paratge de les Estunes, les delegacions es van dirigir amb els seus estendards i senyeres a la plaça Major per celebrar-hi l’acte central

La història del federalisme catalanista durant els anys anteriors a la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931, és la d’una llarga travessa pel desert. Marginat de forma sistemàtica pel règim de la Restauració i víctima de les divisions internes, el republicanisme es mostrarà incapaç d’esdevenir un moviment de masses i de fer-se forat entre el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista i el populisme lerrouxista. Un dels molts intents d’estructurar una proposta unitària es viurà durant els anys immediatament posteriors a la Solidaritat Catalana i tindrà com a principal fita la creació de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Malgrat algun èxit electoral, l’experiència no acabarà de reeixir; molt probablement, perquè, tal com apuntava Gabriel Alomar, “hem tingut d’ésser catalanistes ab prudència, republicans ab prudència (...)” i “el resultat d’aquesta política ha estat un centrisme burgès, qui no pot satisfer ni als restes del gran tradicionalisme català, sien carlins o renaixensos, ni tampoc al gran futurisme d’obrers i de radicals”.

En tot cas, el nou partit neix amb un notable entusiasme; i, per tal d’impulsar-lo, el consell executiu organitza una campanya de propaganda amb la idea “de fer renéixer les virtuts dels catalans i aconseguir la instauració de la República”. La vila escollida és Banyoles i l’objectiu és convertir la trobada en “una trobada provincial de tots els elements del partit”. Des de molts racons del país, els republicans es desplacen a la capital de l’Estany amb vehicles de tota mena, tartanes, jardineres, algun faetó i fins i tot un cotxe luxós. Segons el testimoni d’un apassionat cronista d’El Poble Català, “en tots aquells homes s’establia un pacte de nova germandat. Per primera vegada, en nom de Catalunya i de la llibertat es reunien, sense necessitat de formular una protesta (...) en una acció de fraternitat, beneïda per la naturalesa”. Al capvespre, el gruix de la comitiva és rebuda a l’entrada de la vila amb torxes i crits de “Visca la República!” i “Visca Catalunya!”. Des d’aquí es desplacen fins a l’Ateneu amb una orquestra al capdavant, flanquejats per 50 banderes i estendards i els joves que obren camí amb les seves torxes.

Els actes comencen a les 6 del matí de l’endemà, quan l’orquestra nova de Tortellà recorre els carrers de la vila al toc de diana; a poc a poc, la gent s’aplega a la plaça Turers. Des d’aquí, els republicans es dirigeixen a la font del Vilar i, tot seguit, fan camí cap al paratge de les Estunes, l’indret escollit per a l’esmorzar de germanor. A les 11, els representants es reagrupen a l’Ateneu, al carrer de la Canal, i amb les seves banderes i estendards, i els acords de La Marsellesa, es dirigeixen en comitiva fins a la plaça Major. Després de donar la volta sencera al recinte, els vint-i-dos portadors d’estendards se situen, de forma ordenada, al capdavant del cadafalc. La plaça és plena de gom a gom, amb més de 1.500 persones. La lectura de la llista d’adhesions de centres republicans i publicacions locals es converteix en un tràmit interminable i en la mostra de la força del moviment, que aplega entitats i publicacions d’arreu del territori. L’encarregat d’obrir l’acte és Lluís d’Ameller, president del Centre Republicà Federal de Banyoles i darrer representant d’una il·lustre nissaga de republicans. Però el plat fort dels parlaments és la intervenció dels representants dels tres corrents que han confluït a la UFNR, el Centre Nacionalista Republicà, els federals i Unió Republicana. Pere Corominas, en representació dels nacionalistes, recomana “la unió de tots els republicans partidaris del progrés” i aposta per la necessitat de “constituir centres que tinguin per base la UFNR fins i tot en els pobles abandonats de tota política”. Per la seva banda, Eusebi Corominas, de la Unió Republicana, emfasitza el paper dels aplecs com a actes de consulta de l’opinió pública i demana a la gent que es dediquin a “fer homes i ciutadans per tal de conquerir el poder sense convulsions, per l’esforç i l’exercici de la sobirania i, d’aquesta forma, arribar a la República, a l’autonomia i a la federació“. Finalment, Josep Maria Vallès i Ribot estableix un paral·lelisme entre el llac dels Quatre Cantons de Suïssa i el de Banyoles i diu que “si en el primer llac s’hi proclamà la unió de tots els estats d’aquella nació, el llac de Banyoles pot ésser el punt a on els de totes les terres s’hi juramentin per a fer triomfar Catalunya i la Llibertat”. Una comparació enginyosa que, com ens podem imaginar, provocarà una “esplèndida ovació entre els assistents”.

Com s’hi arriba
Una de les formes d’arribar a la plaça Major és a través de la plaça i l’avinguda dels Països Catalans, que travessa la ciutat i enllaça amb el carrer de la Llibertat per travessar la ciutat de dalt a baix. Podem aparcar el cotxe a la zona blava adjacent de l’espai de vianants i arribar a la plaça a través de diverses vies, ja sigui el carrer Guimerà, el baixant de plaça, el carrer de Girona o el Mercadal.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Sala Muntaner de Barcelona tanca portes després de 22 anys

Barcelona
Festival de Sant Sebastià

Robar i robar

sant Sebastià

La Porta de l’Infern, oberta de nou

Joan Miquel Oliver
Músic

“Tinc la sensació de ser un nen i estar descobrint el món”

BARCELONA

Contra l’abús de poder

bARCELONA

Damià Escuder, l’utòpic

Girona

Un país de llegendes

girona
Pròxim capítol:80. La verge segrestada (Santuari de Núria, Queralbs)

La vila saquejada

PALAFRUGELL
Crítica
teatre

De línia clara