Cultura

Mirador

Txékhov al començament i al final de l’estiu

He trobat a la bossa un dels papers grocs adhesius que s’enganxaven al terra o a les parets de la caixa de fusta on es representava el Vania dirigit per Àlex Rigola: hi ha dibuixat un arbre i sobretot els enganxava Irene Escolar, intèrpret amb el seu propi nom de Sonia, que d’aquesta manera feia com si sembrés el missatge “ecologista” de l’home del qual està enamorada (el metge Astrov, també referit, com en el cas dels altres personatges, amb el nom de l’actor, Gonzalo Cunill) potser en part perquè planta arbres com una forma de resistència a la destrucció de la naturalesa per part dels humans. En trobar-me amb aquest paper vaig pensar que el meu estiu va començar amb Txékhov i que en certa manera també hi ha acabat: encara que l’estació no acabi pròpiament fins d’aquí a alguns dies, l’aire ha fet un canvi que du la tardor.

El meu estiu va començar, doncs, amb Txékhov un dia de finals de juny a la Sala Muntaner, on, havent-lo admirat en la seva estrena en el festival Temporada Alta, vaig tornar a veure aquest muntatge de L’oncle Vània en què, procedint-se a un despullament màxim, hi surt alguna cosa essencial amb una bellesa colpidora: la vida humana com a il·lusió i frustració. He recordat que, en entrar a la caixa de fusta amb una capacitat per a una cinquantena d’espectadors, em va sorprendre veure-hi Àlex Rigola jugant amb un globus amb els actors. De fet, a més dels esmentats, hi havia Ariadna Gil (Ielena), però no Alberto Bermejo (Vania), del qual, abans de començar la funció, ens van dir que en aquells moments l’operaven d’apendicitis amb caràcter d’urgència. Puc dir, doncs, que sóc de les poques persones que ha vist actuar Àlex Rigola (amb l’ajuda d’una còpia del text, que a vegades llegia, només va substituir Bermejo aquell mateix dia, de manera que les representacions es van suspendre temporalment) i també que no va aconseguir espatllar el seu propi muntatge, tan íntim, tan delicat, tan pur, tan emotiu sense cap mena de sentimentalisme.

Si dic que l’estiu ha acabat per mi també amb Txékhov, no és tant perquè s’ha estrenat una adaptació fílmica de La gavina que, dirigida per Michael Mayer, sembla voler amagar el caràcter teatral de l’obra amb constants moviments de cambra i una “dinamització” que, crec, impedeix que hi passi aquella mena de miracle del teatre “txekhovià”: sembla que no passi res, mentre el temps hi passa lentament o fins sembla suspès, i de cop arriba una gran emoció. En qualsevol cas, si al final de l’estiu Txékhov se m’ha fet intensament present és perquè he recordat el muntatge de L’hort dels cirerers que l’any 2000 va representar-se al Lliure de Gràcia poc abans que, mentre s’acabaven les obres del Palau d’Agricultura, la llegendària sala va tancar per reformes. Aquest muntatge, amb Anna Lizaran com a Liubov Andreievna, va dirigir-lo Lluís Pasqual, i és el primer que em va venir al cap en saber la seva dimissió com a director del Teatre Lliure. Potser perquè és el muntatge de Pasqual que prefereixo entre tots els que n’he vist? No ho sabria dir. Pel caràcter crepuscular de l’obra: un món que s’acaba? No tinc un coneixement dels fets i de les circumstàncies que han dut a la dimissió forçada del director. Per tant, no faré cap judici. Prou que n’hi ha hagut, i de sumaríssims, a les xarxes socials. I potser també una defensa incondicional que ha menyspreat qui ha posat en qüestió el director. Jo només puc dir que he pensat en Lluís Pasqual recordant les últimes paraules de l’Andreievna: “Oh, el meu jardí estimat, tan bonic, tan tendre, la meva vida, la meva joventut, la meva felicitat, adeu!... Adeu! Donar l’últim cop d’ull a aquestes parets.” Em temo, però, que no hi ha hagut lloc per a la poètica de la malenconia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Dos membres de La Fura dels Baus saluden amb llaços grocs a Madrid enmig de crits i xiulets

Una Mercè en femení

BARCELONA
Antonella Lattanzi
Novel·lista italiana

“La foscor revela el sentit més profund”

barcelona

L’univers Adrià Puntí

Salt

Ramon Pichot, l’ubic

Girona

El Bòlit repensa el seu futur pels deu anys

Girona

El folklore, a Figueres

Figueres

Borràs celebra que el govern d’Aragó s’hagi retirat de la causa penal contra Vila i Puig per les obres de Sixena

Barcelona

La pista, per als d’EGB

Girona