El temple de l’art i la fotografia

L’industrial xocolater Antoni Amatller va poder disfrutar poc de la seva residència del passeig de Gràcia, situada en el Quadrat d’Or del modernisme. La va encomanar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch a l’albada del nou segle i moriria deu anys després. Però Amatller va deixar per escrit en el seu testament un desig: que tots els barcelonins (i, sense que ell ho pogués preveure llavors, visitants d’arreu) la gaudissin eternament. Va incloure una clàusula segons què si la seva filla moria sense haver designat hereu deixava la finca i totes les seves col·leccions artístiques a l’Ajuntament amb el compromís que hi fes un museu.

El somni d’aquest ric burgès no s’acabaria fent realitat fins al 2015, quan la seva mansió va obrir al públic amb una particularitat única en tota l’oferta modernista de la ciutat: conserva el mobiliari original. Tot és exactament on era quan hi van viure Antoni i la seva filla única, Teresa, que va morir soltera i sense família propera, però sí que va designar un hereu: una fundació que, a partir del 1943, és a dir, ara fa 75 anys, va convertir la bella residència en la seu d’un centre de recerca de la història de l’art.

La Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic celebra el seu aniversari però no pas com un record del passat. “Continua funcionant” i, a més, amb il·lusionants projectes de futur, subratlla el seu president, Francesc Fontbona. Un dels més importants és digitalitzar els seus fons fotogràfics, integrats per 360.000 negatius, una xifra tan descomunal que demanarà temps i, sobretot, recursos per assolir plenament l’objectiu.

La imatge ha estat el fidel company de viatge d’aquesta iniciativa cultural que Teresa Amatller va posar en marxa en la immediata postguerra, en homenatge a una de les grans aficions del seu pare, la fotografia, a què hi ha picades d’ullet en la icònica façana de la casa dissenyada per Puig i Cadafalch. La mecenes va fitxar per capitanejar l’entitat Josep Gudiol, a qui el règim havia purgat i havia retirat el títol d’arquitecte. La relació amb els Amatller venia de lluny. Tant ell com abans el seu oncle, mossèn Josep Gudiol, els havien fet d’assessors artístics per erigir les seves col·leccions de vidre romà, pintura i escultura. Dues taules de Bartolomé Bermejo de la seva propietat llueixen en la presentació renovada dels fons de Renaixement i barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Gudiol tenia una idea clara de fundació, inspirada en la col·lecció Frick i la biblioteca de Consulta d’Art Frick de Nova York que ell mateix havia conegut als anys trenta. El 1941, quan l’entitat començava a gestar-se, Teresa Amatller va fer una aportació cabdal: va comprar l’arxiu Mas, un tresor de 120.000 negatius del patrimoni històric i artístic espanyol creat per Adolf Mas i el seu fill Pelai des de principi de segle.

Sobre aquesta sòlida base, Gudiol va emprendre noves campanyes fotogràfiques, com ara la que va fer el 1944 de totes les pintures del Museu del Prado, de referència per als restauradors. La fototeca no pararia d’augmentar i serviria per nodrir tot de publicacions pioneres, com ara els 22 volums de l’Ars Hispaniae. “En una època en què no existien els departaments d’història de l’art de les universitats, la Fundació Amatller va ser l’alma mater de la historiografia artística del nostre país”, emfasitza Fontbona. Junt amb l’arxiu de fotografia, una biblioteca especialitzada de 30.000 títols va fer, i continua fent, les delícies dels estudiosos.

Teresa Amatller va morir el 1960. Gudiol comandaria la institució 25 anys més, fins poc abans de la seva mort, el 1985. El va rellevar Santiago Alcolea, l’actual director i qui promouria la modernització de l’activitat de la institució. El 1988, va entrar el primer ordinador; el 1994, el primer escànner, i el 2004, la primera càmera digital. En temps recents, i a recer del conflicte per l’art de Sixena, l’arxiu de l’entitat ha adquirit molta visibilitat perquè custodia les millors imatges del monestir, tant d’abans de l’incendi del 1936 com (i aquestes són úniques) les que va fer Gudiol just després de la tragèdia per documentar els treballs de salvament de les seves pintures murals, que ell mateix va liderar.

I el 2009 es va desencallar l’anhelat projecte de restauració del pis principal de la casa amb un conveni que garantia el seu finançament, públic (Generalitat i Ajuntament) i privat (Caja Madrid). Les obres, extremadament meticuloses, van culminar sis anys després. La casa Amatller es va integrar llavors en la ruta del modernisme barceloní, amb un esperit escrupolós per no posar en perill la preservació del monument. El turisme de masses no és benvingut en aquest espai. “Vam calcular que el nostre límit és un 10% dels visitants del nostre veí”, és a dir, de la casa Batlló de Gaudí, que rep cada any 700.000 visitants. “Estem en els 20.000; per tant, encara podem créixer”, precisa Alcolea. De ben segur que Gaudí respiraria més tranquil si part dels turistes que s’amunteguen davant seu paressin una mica més d’atenció a la casa que té al costat.

De fet, un dels relats que intenten difondre des de la Fundació Amatller és que el modernisme no va ser cosa només de Gaudí. Ni tan sols només dels arquitectes com ell, Puig i Cadafalch i Lluís Domènech i Montaner, l’autor de l’altra joia de la Manzana de la Discòrdia, la casa Lleó i Morera (propietat de Núñez i Navarro, només va estar oberta al públic entre el 2014 i mitjan del 2016, quan l’Ajuntament la va fer tancar perquè no compleix la normativa d’accessibilitat). “A la casa Amatller conservem tota la documentació dels artistes i dels artesans que hi van treballar. Podem posar nom a tots els qui van fer el modernisme”, exclama Alcolea.

Al rescat del jardí

I aquesta mina d’informació tan poc valorada més enllà de les estrelles del moviment serà la matèria d’un nou equipament que la fundació vol obrir amb la complicitat del Museu d’Història de Barcelona (Muhba), que es desplega en seus a tota la ciutat però que no en té cap a l’Eixample. Aquest futur centre, tot just embrionari, s’ubicarà a l’antic jardí de l’edifici modernista. Un espai verd que, en origen, feia 700 metres quadrats, però que, als anys setanta, la precària economia de la institució va portar a llogar-lo a Servei Estació, que el va arrasar per construir-hi un edifici de 2.000 metres quadrats en tres plantes (una a nivell de carrer i les altres dues subterrànies). El 2016, la fundació va recuperar la possessió, que en el seu pla de treball vol resignificar, tot restituint part del jardí i amb aquest museu que explicarà “la transformació de Barcelona durant el segle XIX i principi del XX”, concreta Alcolea.