“Explico la guerra i la complexitat de la naturalesa humana”

En certa manera, el principi pot anticipar el final però d’una forma que va contra la lògica. Com que gairebé tothom coneix els terribles episodis de la Guerra Civil, volia trobar una forma diferent de parlar-ne. I tenia clar que havia de fer-ho a través de l’estil, emprant una narrativa molt poètica i creant una atmosfera tancada, freda, fins i tot angoixant. Diria que l’estil i l’atmosfera són els personatges principals de l’obra.

A qualsevol poble de Mallorca tothom ha sentit i pot sentir encara contar episodis tràgics de la Guerra Civil. Tant en un dinar de família com a la barra del bar es poden sentir aquestes històries. Suposo que es tracta el gran tema, ho portam gairebé inserit al codi genètic i en la memòria col·lectiva. És un període històric sempre present i recurrent. Com que ja ha estat escrit i contat mil vegades per mitjà de llibres d’història, assajos, novel·les, pel·lícules... tenia clar que volia escriure sobre el tema però amb una mirada diferent, sobretot per aprofitar-ho per parlar del gran tema de la novel·la: la complexitat de la naturalesa humana.

És cert que a la novel·la hi ha llocs, carrers, noms, topònims... reals i identificables per a qualsevol que sigui del poble. Però també n’hi ha d’inventats. En qualsevol cas, canviant aquests llocs per altres d’una altra part del món, podríem veure que aquests mateixos fets serien versemblants en una situació de conflicte. Això és el que realment importa: passar de l’esfera local a la generalització d’uns fets i uns personatges que podrien ser de qualsevol part del món perquè la naturalesa humana és allò que ens identifica i configura quan ens trobem davant situacions límit.

El cas és que el premi Mallorca i l’edició de l’obra no estaven lligats de principi i es decideix l’editorial a posteriori. L’editor me va dir primer que no em faria contracte, que això era cosa del Consell de Mallorca. Després sí que me’l va oferir, però ja era massa tard perquè alguns editors impugnaren el concurs d’edició i l’advocat de l’AELC em recomanà mantenir-me’n al marge. No sé com ha acabat la cosa. L’editorial que guanyà el concurs va fer la seva feina i edità el llibre. Després, afortunadament, Josep Cots, de 1984, s’interessà per la novel·la i ara ha sortit aquesta nova edició. Algú sabria que existeix aquest llibre si no hagués estat així?

Potser sí. La fragmentació geogràfica fa que hi hagi dificultats a l’hora d’establir canals efectius i sòlids de comunicació. No sols es tracta de fer un bon producte sinó també de consolidar una estructura cultural que sigui capaç de fer-lo visible arreu del territori. La distribució sempre serà el problema pendent de resoldre. Tenim edició i també un poc de promoció, però si el llibre no arriba a tot el territori lingüístic podem caure en la invisibilitat. La memòria de l’Oracle, en aquest sentit, n’és un exemple clar. S’ha fet visible gràcies a una editorial de prestigi.

Diguem que fa molts anys que escric i que vaig publicant regularment, però a Catalunya només soc conegut com a poeta, i dins el cercle minoritari que això significa. Com a narrador, és la primera vegada que publico en una editorial catalana. Des de les Illes, com deia abans, ho veiem de forma fragmentada i, massa sovint, problemàtica pel fet de no poder arribar als lectors catalans o valencians. Molts dels grans de la literatura catalana són de les Illes. Per posar-ne dos exemples recents: Antònia Vicens va guanyar el Premio Nacional i Carles Rebassa, el Carles Riba. Però el fet d’estar lluny del centralisme cultural suposa haver de fer front a més obstacles.

És tot un orgull que et comparin amb algú tan essencial per a la literatura com Blai Bonet. En Blai va ser un escriptor de raça, diferent i autèntic, arriscat i renovador, un home de lletres únic que, sortosament, avui dia les noves generacions agafen com a exemple i el reivindiquen. Precisament l’atmosfera de la novel·la El mar va ser un punt de partida per a La memòria de l’Oracle. Aquella atmosfera fosca, opressiva, malaltissa... Jo també la volia aconseguir en la meva novel·la. M’identifico amb en Blai Bonet perquè ell va voler trencar esquemes, rompre motlles i construir una obra diferent, alternativa al que quasi sempre es fa.