La música salvadora

El director francès Ludovic Bernard és confessa un apassionat de la música clàssica, a la qual vol fer un homenatge amb La clase de piano (Au bout des doigts) mentre hi afirma la capacitat salvadora de l’art, sempre que estiguis naturalment dotat d’un talent genial, i el valor de la transmissió. Amb aquesta idea, junt amb la seva germana Johanne, ha escrit un guió de manual en què un jove de barriada amb tendència a delinquir (Jules Benchetrit, fill de la malaurada Marie Trintignant i, atenció, net de Jean-Louis Trintignant) es converteix en concertista després que, en sentir bocabadat com toca un piano instal·lat en una estació de tren, el director del Conservatori Superior de Música de Paris (Lambert Wilson) decideixi adoptar-lo. La confiança del director en els dots musicals del noi és tanta que s’esplaia en unes quantes consideracions vagues sobre el geni artístic i la importància de l’emoció que són compartides per una professora tan exigent com generosa (Kristin Scott Thomas).

Tocat instintivament a partir de les ensenyances d’un vell pianista sense que la família pogués pagar-li uns estudis musicals, el jove geni és escollit pel director per participar en un concurs de piano interpretant-hi, ni més ni menys, l’endimoniat Concert núm. 2 per a piano, de Rakhmaninov. Tanmateix, fins a arribar-hi, com pot suposar-se, ensopega amb tota mena d’obstacles, que comencen en ell mateix per la seva manca d’esforç. No hi manquen els competidors, una tendinitis, la mala llengua d’una dona i un accident familiar. Però també descobreix l’amor i rep l’empenta de molts perquè arribi a l’últim minut a la seva cita amb la glòria. Ho hem vist molts cops al cine i la tele.