De Texas a l’illa de Canvey

Tot i que el protagonista de la vesprada era Wilko Johnson, carismàtic exguitarrista de Dr. Feelgood, seria injust no dedicar almenys la meitat d’aquestes línies al seu teloner, Jesse Dayton, texà de gustos exquisits a qui ja s’havia pogut veure l’any passat en un fabulós passi al diminut, però entusiasta, Rocksound del Poblenou. Acompanyat d’una bateria i un contrabaix, Dayton en va tenir prou amb seixanta minuts per reivindicar-se com a guitarrista amb classe mitjançant una barreja de rock, blues, gòspel i country texà. Digne hereu d’una llarga tradició de cantants outlaw, va alternar les seves cançons, entre les quals n’hi ha d’ideades per a bandes sonores del seu bon amic Rob Zombie, amb adaptacions de Slim Harpo via Rolling Stones (Shake your hips) i Townes Van Zandt (Pancho & Lefty). Merescuda ovació i llistó ben amunt, a continuació, per al guitarrista de l’illa de Canvey, que va començar amb mal peu (Norman Watt-Roy, el seu inseparable baixista, li va fer repetir el primer tema després d’un començament fallit) i, durant una hora i quart d’actuació, no va anar gaire més enllà de la simple correcció. Wilko va aferrar-se a les cançons de Blow your mind (el disc amb què ha reaparegut després de sobreviure a un càncer, en principi, terminal), va rescatar alguns clàssics del grup que va compartir amb Lee Brilleaux (Going back home, Roxette, Back in the night i She does it right) i va recórrer als seus venerables números: ritmes prodigiosos amb la mà dreta i sense pua, metrallaments al públic amb guitarra Telecaster i corredisses amb cara de guillat. Tot plegat, però, amb contenció i força menys adrenalina de la que ens tenia habituats.