Violeta i Víctor, eterna gratitud
L’històric grup xilè Quilapayún recorda dos tòtems de la música del seu país en un recital al Barnasants
Cita de pes amb la Nueva Canción Chilena avui al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat (19 h). Una de les dues faccions que, des del 2003, hi ha de Quilapayún (la que ha viscut a França d’ençà del cop d’estat de Pinochet) presentarà, en el marc del Barnasants, Gracias a Violeta y Victor, un homenatge a les figures de Violeta Parra i Víctor Jara. “Són dues veus que continuen alimentant el nostre imaginari musical, poètic i cultural”, va afirmar, aquesta setmana a Barcelona, Patricio Wang, membre de Quilapayún des del 1980. De Parra, Quilapayún van ser els primers a enregistrar una cançó seva (¿Qué dirá el Santo Padre?), mentre que Jara, assassinat pel règim de Pinochet el 15 de setembre del 1973, va tenir un paper fonamental en els inicis, fa ja més de 60 anys, del grup. “Parra està en la base del que ha significat el moviment musical a Llatinoamèrica”, resumeix Wang. “Ella, amb els seus viatges, va introduir instruments, ritmes i inquietuds. Tots els músics xilens, d’una manera o altra, en som deutors.” Rodolfo Parada-Lillo, membre de Quilapayún des del 1968, per la seva part, recorda quan el grup va adreçar-se a Jara perquè n’assumís la “direcció artística i musical”. “El vam acompanyar en el primer Festival de Nueva Canción Chilena fent la Plegaria a un labrador i, allò, va marcar un punt d’inflexió. Coses que ara ens semblen naturals, com l’ús en la cançó d’instruments tradicionals, aleshores no existien. Quan ara recordo allò penso que va significar una innovació enorme.”
Palau Blaugrana, 1974
Costa, encara ara, entrevistar algú de Quilapayún i que els seus membres més històrics (Patricio Castillo, a més de Parada-Lillo) no recordin els seus dos històrics recital al Palau Blaugrana el dies 20 i 21 de setembre del 1974. “Va ser una de les nostres fites”, recorda, amb emoció, Parada-Lillo. “El Palau estava ple i, a fora, hi havia pràcticament la mateixa gent que a dins. Feia menys d’un any que, a Xile, havien matat el president Allende i, si Espanya, on encara hi havia Franco, va autoritzar aquells concerts va ser per la insistència d’un gran moviment de solidaritat amb Xile que es deia Agermanament. També havíem d’anar a Madrid, però el que va passar a Barcelona va ser tan fort que se’ns va acabar prohibint anar-hi.”
Quilapayún, avui, cantarà cançons, segons Wang, que continuen sent “atemporals”, entre les quals s’inclou una adaptació del Què volen aquesta gent? de Maria del Mar Bonet, que ja van cantar amb ella en un recital l’any 2003 al Palau de la Música que va quedar enregistrat en disc. “La vam aprendre la nit abans”, confessa el grup, tot somrient. “Esperem que, aquesta vegada, ho fem amb un millor accent.”