Exorcitzant dimonis

No és habitual, en un santuari de dives com és el Palau Sant Jordi, veure a l’escenari algú descalçat, sense un bocí de maquillatge i lluint un únic vestit –llarg, romàntic, de tela– durant tota la funció. Florence Welch, una de les artistes britàniques més en voga, però, tot i l’ombra constant de Kate Bush i, quan es posa a fer giravoltes, de Stevie Nicks, tampoc és, per als temps que corren, una artista particularment habitual. Neta del director del Daily Telegraph, filla d’una degana de filosofia i lletres especialitzada en el Renaixement i orgullosa veïna del revifat South London, va revelar-se davant 10.000 persones com una artista d’inqüestionable aura i aptituds melodramàtiques, tan capaç d’abordar temàtiques com l’anorèxia, el suïcidi i l’alcoholisme amb sons d’una arpa de fons, com de mostrar un vessant més lúdic i catàrtic en peces com la ballable Dog days are over, que, a mig concert, va acabar d’encendre un públic atent, empàtic i fidel.

Dirigint-se a l’audiència amb una parsimònia semblant a la de qui es pren el te de les cinc, Welch va mostrar el desig de “continuar sent una banda europea” en la proclama anti-Brexit que va formular abans de South London Forever; va carregar contra la “masculinitat tòxica” abans de Patricia (amb picada d’ull, també, a Patti Smith); va instar la gent a abraçar-se, i,a Delilah, va acabar ballant, sense grans desplegaments en seguretat, al bell mig del Sant Jordi.

Res, en resum, que algú no hagués inventat abans, però Welch, dimecres, es va imposar com una veu carismàtica, seductora i proveïda d’un molt ben travat discurs artístic.