Cultura

MARC ARTIGAU

Escriptor. Va guanyar el premi Josep Pla amb "La vigília"

“La vida és un caos i per això ens hem inventat la literatura”

El més important és quina història expliques i com l’expliques

Amb ‘La vigília’, que explica la història d’un escriptor que rep el misteriós encàrrec, per part d’una dona gran, d’escriure-li la biografia a canvi de 100.000 euros, va guanyar al gener el premi Josep Pla de narrativa catalana. Ara que ja fa unes setmanes que ha sortit publicada l’obra, quina valoració en fa? Com va anar per Sant Jordi?

Una valoració molt bona. Suposo que a la vida tot té a veure amb les expectatives que et crees, i en aquest cas s’han superat de molt. No m’ho esperava quan em vaig presentar al premi, ni quan em va trucar el jurat ni quan vaig guanyar. Em sento molt afortunat. Per Sant Jordi va anar molt bé. Vaig signar molt. Ja n’ha sortit una segona edició. També estic rebent molt feedback dels lectors a través de les xarxes socials que em diuen que l’han llegit, que els ha agradat. Molt content.
Tot un honor un premi que du el nom del gran Josep Pla. Quina consideració té sobre el mestre?
Per a mi és un referent. Un autor inabastable, que va escriure moltíssim. El millor autor de literatura de no ficció. També és el gran mestre de l’adjectiu. És qui sap col·locar millor els adjectius.
Recordo sovint una frase de Pla, que és un consell que dona a algú que vol començar a escriure: “Escrigui com si escrivís a la seva tia, frases curtes, i vigili amb els adjectius.” Què li sembla?
Pla sempre explica que s’ha d’anar amb compte amb els adjectius i no fer comparacions. Quan sents parlar un mestre així, cal treure’s el barret. Recomano sempre veure, o tornar a veure, l’entrevista que li va fer Joaquín Soler Serrano al programa A fondo de TVE. Una joia literària que, a més, fa riure molt. Amb el seu accent català tan notable i la seva sornegueria. També és sorprenent quan parla d’altres autors contemporanis. Quan diu, per exemple, de l’obra de Segarra, que són “engrunes”.
Comparteix l’opinió de Pla pel que fa a menystenir la ficció, vostè que és un autor que en diverses ocasions ha reconegut que una de les coses que més li agraden és explicar històries?
La ficció és una eina fonamental en totes les societats. En la ficció hi ha la metàfora, i vehicular una mentida a través de la ficció fa que sigui molt més fàcil poder arribar a una veritat. En el teatre sempre es diu que tot és mentida, però és l’únic lloc en què a través d’una mentida arribarem a una veritat.
‘La vigília’ és la seva primera novel·la en solitari després de les seves obres infantils i juvenils i de les dues novel·les a quatre mans amb Jordi Basté.
Les estimo totes igual, però. Per arribar a La vigília, necessito Els perseguidors de paraules i La cova dels dies. Sense aquestes dues obres, no hauria pogut escriure La vigília. Per a mi són peces igual d’importants. És cert que aquesta última ha tingut més visibilitat. D’altra banda, és molt difícil descriure el que un escriu. De La vigília, n’estic molt content i me’n sento molt orgullós, però no sé destriar una cosa de l’altra. Com que vinc del teatre, d’escriure teatre, per a mi són vasos comunicants. Quan adapto El petit Príncep amb Àngel Llàcer, o quan amb Julio Manrique escrivim Eva, amb les T de Teatre, penso que és una feina que m’està ajudant a escriure millor la meva primera novel·la, a entendre millor quins mecanismes narratius hi ha, quines maneres de plantejar els personatges hi ha. Al cap i a la fi, crec que el més important és quina història expliques i com l’expliques.
I com és el seu procés creatiu?
Soc bastant caòtic. Soc molt ordenat a l’hora de saber què he de fer en cada moment i intento treballar en projectes a molta distància, però en el procés de creació soc força caòtic.
Treballa amb estructures prèvies?
Depèn de cada novel·la, de cada obra de teatre. Amb Caïm i Abel, que durava tres hores i mitja, sí que vaig tenir necessitat de crear-me aquesta estructura, perquè hi havia una primera escena que era molt important. Amb La vigília vaig fer-me el que s’anomena el mapa i el territori. Tenia un mapa, que està bé tenir-lo, sobretot la gent insegura, i jo ho soc. Però cal tenir un mapa per poder-lo trencar. Per dir “no vull visitar això” o “estava aquí tan a gust que m’hi quedo més estona”. Normalment tinc un principi d’estructura, però quan començo a escriure tot es confon, comença el caos. Tot i que és un caos per intentar arribar a l’ordre. El caos és un ordre per desxifrar.
Els contes a la ràdio que fa diàriament són una constant en la novel·la. De fet, podríem dir que la novel·la avança a partir d’aquests contes curts.
La novel·la neix a partir de l’experiència personal. Abans d’escriure contes a RAC1, feia un conte de bona nit a Catalunya Ràdio, en el programa de Pere Escobar El club de la mitjanit, i neix, en aquella època, la idea de què passaria si una oient es posés en contacte amb algú del programa, en aquest cas amb mi, per fer-li un encàrrec. Això és l’única cosa que compartim en Rai [el protagonista de La vigília] i un servidor. A partir d’aquí, no hi ha res més. No tinc cap germà que es digui Blai, els meus pares afortunadament són vius i no m’han fet l’encàrrec d’escriure una biografia a canvi de 100.000 euros.
“És impossible destriar el que un escriu d’allò que un viu”, escriu en Rai a l’inici i al final de la novel·la. És així?
Sincerament, penso que fins i tot els escriptors que escriuen sobre dracs que lluiten contra un lleó i una princesa tenen la mateixa pulsió d’escriure que un altre autor que ho fa sobre qualsevol altra cosa. La pulsió que et porta a escriure són els temes, i tampoc n’hi ha tants. A La llavor immortal, Xavier Pérez i Jordi Balló hi resumeixen els arguments universals de tots els temps. I sí, és impossible destriar el que un escriu d’allò que un viu, perquè, escriguis el que escriguis, en el fons del que estàs parlant és d’una pèrdua, de la gelosia, d’un amor no correspost, d’un tabú... Finalment, el que tu escriguis té molt a veure amb el que veus o amb la manera com mires el món.
“Quina és la millor manera de començar una història?”, es pregunta en el llibre. I es respon: “Les bones històries no comencen, simplement hi són, i es barregen amb la resta sense que un se n’adoni.”
La reflexió és que la primera frase d’un llibre és important, però potser encara ho és més la segona, que és la que decanta la balança, la que t’ha d’estirar els peus per submergir-te a dins.
Però, en tot cas, el més important són les històries?
Les històries i el punt de vista. Perquè totes les històries estan explicades, però la manera com les explicarem tu i jo, amb el nostre punt de vista, el nostre context, amb la nostra sensibilitat, serà el que farà que siguin diferents de tota la resta. En la presentació del llibre a Girona, Josep Maria Fonalleras va explicar una cosa molt interessant sobre una revista anglesa que va demanar a grans escriptors que resumissin les grans obres universals amb una frase o dues. Així, El Quixot era “la història d’un home prim, acompanyat d’un home gras i baixet, que confon molins amb gent” i Romeu i Julieta, ”la història de dos adolescents, fills de dues famílies enfrontades, que es prometen amor etern”. Bé, finalment, això és el què i segurament el més important és el com.
Si li fessin un encàrrec similar al que rep l’autor de ‘La vigília’, l’agafaria?
Si m’oferissin 100.000 euros per escriure una biografia? Crec que sí. A ulls clucs.
És tan difícil viure de l’escriptura?
Sí, som una cultura petita, un país petit. Jo puc viure d’escriure gràcies a haver obert un ventall que inclou fer teatre –que vol dir escriure, adaptar, dirigir...–  i que inclou la ràdio, escriure novel·les...
De tots els àmbits en què es mou, quin li agrada més?
Em sento còmode amb tot, però el que m’agrada més és escriure. Dirigir, per exemple, m’agrada, però un cop l’any, així com impartir un curs. Ara bé, escriure sí que m’agrada fer-ho cada dia.
Adaptar teatre també li agrada?
Això a mi em torna boig. M’agrada molt. Perquè et demana col·locar-te en la visió de cada autor. Una de les adaptacions amb què més bé m’ho vaig passar va ser L’ànec salvatge d’Ibsen, que vam fer amb Julio Manrique i Cristina Genebat. Treballant en aquella obra, vaig entendre per què era tan important, i per què ho és, el teatre d’Ibsen. Això és una sort. I així en molts altres casos. La meva feina és la meva passió. Això ho recomano a tothom, però també recomano que tothom sàpiga posar, entre la feina i la passió, unes tanques al mig, i que hi hagi la vida també. Perquè si feina, passió i vida s’ajunten, és un còctel una mica perillós.
Una altra frase d’en Rai: “La literatura és millor que la vida.” Ho és?
No. En Rai ho diu perquè en la literatura hi ha unes normes. I cita Anton Txékhov, que diu que si en el primer acte un dels protagonistes tus, en el segon ha d’estar malalt i en el tercer s’ha de morir. Tenim pistes per entendre la literatura. En la vida la gent mor en el primer acte o en el segon i no ha tossit abans. La vida és un caos i no tenim eines per entendre-la. Per això ens hem d’inventar la literatura, per això ens hem d’inventar mil coses. La vida és tan àmplia que no sabem assumir-la.
Per què el títol de ‘La vigília’?
Es diu La vigília perquè la novel·la comença molt abans que neixi el narrador de la història, just la vigília que passi una catàstrofe familiar. Per tant, la vigília és el moment de felicitat més gran que tenen tots els personatges de la novel·la. Això també passa una mica a la vida. Jo era més feliç la vigília de Reis que no pas el mateix dia de Reis. Després, perquè la vigília té també aquesta cosa d’estar alerta, de vigilar, entre el somni i la vigília, aquest espai que és i no és. I aquest nivell d’afrontar la paraula des de llocs diferents crec que hi donava un valor.
“No ser feliç a la vida” és el pitjor dels pecats que un home pot cometre, com diu Jorge Luis Borges en un poema que també esmenta en el llibre?
És un poema que es diu El remordimiento, en què explica que els pares l’han educat per als jocs, per a la vida, per a tot, i que ell ha comès el pecat més gran que mai pot cometre un home, o una dona, que és no haver estat feliç. No ho sé, si hi estic d’acord, amb això. Em passa, amb la novel·la, que no sé si estic d’acord amb moltes de les afirmacions que s’hi fan. Per exemple, en un moment determinat, la Cèlia pregunta a en Rai si creu que hi ha gent dolenta. Hi ha gent dolenta? Jo no ho sé. Hi ha dies que penso que sí i d’altres, que no.
En tot cas, està bé que una obra plantegi preguntes.
Intento fugir –i recomano a la gent que en fugi– de les obres de literatura que tenen respostes. No crec que sigui aquesta la funció d’un llibre, ni d’una obra de teatre. El que interessa són les preguntes per intentar trobar un lloc per escoltar-nos, per entendre els teus motius, els meus. Si La vigília tingués respostes, no hauria d’estar a ficció, sinó a la secció d’autoajuda.
En què està treballant actualment?
Ara començarem els assajos de La tienda de los horrores, que és un musical del qual he fet la traducció i l’adaptació, i que s’estrenarà en el Grec i farà temporada al Teatre Coliseum a partir del setembre, amb direcció d’Àngel Llàcer i Manu Guix. També estic en un altre espectacle per al Grec que es diu Càsting Julieta i que em fa especial il·lusió. El dirigeix Juan Carlos Martel, que és el director del Lliure. El protagonitzen set àvies, de 79 anys fins a 90, que no són actrius. L’argument és que aquestes dones es presenten a un càsting de Romeu i Julieta per fer de Julieta! A partir d’aquí, reflexionem sobre l’amor romàntic, sobre què és estimar, sobre les dones d’una generació que és la de la postguerra. També estic començant a escriure una nova novel·la, però encara estic a les beceroles.
Com veu el panorama literari actual?
Penso que hi ha molt bons autors i que estem en un bon moment, tot i que m’és molt difícil analitzar-ho i crec que la nostra obra es validarà amb el pas del temps. Per exemple, si sabrà dialogar amb les noves generacions o si aportarà alguna cosa a la societat.
Es diu que cada cop es llegeix menys.
Una cosa molt impressionant que he descobert gràcies a La vigília són els clubs de lectura, la feina que fan les llibreries, que em semblen una estructura d’estat, i també els bibliotecaris. Sovint, però, ens deien que els joves no llegeixen. Un punt una mica crepuscular, trist. I no hi estic d’acord. Crec que la gent sí que llegeix, però ho fa d’una manera diferent. Que s’ha de llegir més? Segur. Que s’ha de treballar en aquest sentit? Segur que sí. Però ho hem de fer des de l’absolut plaer, perquè llegir ha de ser un plaer. No vull ser pessimista. Ja ho soc prou a la vida. Aquí vull ser optimista.

Un autor polièdric

Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) és llicenciat en direcció escènica i dramatúrgia per l’Institut del Teatre. Com a autor, ha estrenat les peces teatrals Alba (o el jardí de les delícies), Caïm i Abel, Caixes i Un mosquit petit, per les quals ha rebut diversos premis. També ha publicat literatura juvenil –Els perseguidors de paraules i La cova dels dies– i novel·la negra –Un home cau i Els coloms de la Boqueria, a quatre mans amb Jordi Basté, amb qui col·labora en el programa de ràdio El món a RAC1 amb un microrelat cada dia–. Amb La vigília va guanyar, el mes de gener passat, el premi Josep Pla de narrativa catalana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una nova imatge per a Santa Caterina

torroella de montgrí

La realitat de la mort?

barcelona
Lluís Cabrera
FUNDADOR I PRESIDENT DEL TALLER DE MÚSICS

“Rosalía feia posar les piles als professors”

barcelona

Felicitat a ‘Ardara’

Barcelona

Una capella per al vi

Cantallops
Gran Bellocchio
Crítica
cinema

Gran Bellocchio

MÚSICA

La primera nadala de l’any a Olot

FREDDY PALMERO
PINTOR

“En els retrats barrejo pintura clàssica, còmic i «rock and roll»”

Barcelona

Cap a El Dorado

Barcelona