Raúl Rodríguez i el seu tres, al Sunset
Entre molts altres mèrits, Raúl Rodríguez ha creat un instrument inèdit, el tres flamenc, fill mestís del tres cubà i la guitarra flamenca. “Per a mi és una situació perfecta, perquè soc el millor tocant-lo... i també el pitjor, perquè soc l’únic”, diu aquest músic sevillà de 45 anys, que ha heretat l’art i també el sentit de l’humor de la seva mare, Maribel Quiñones, més coneguda com a Martirio, i probablement també de Kiko Veneno –amb el qual va tocar molts anys– o Pata Negra. “Jo vaig créixer envoltat de grans músics com ells i, de fet, jo he fet el que vaig veure fer als meus majors, així que en certa manera soc un purista, però un purista de l’heterodòxia.”
Raúl Rodríguez actua aquesta nit al Sunset Jazz Club de Girona (22 h, 8 euros) en el que serà un dels seus últims concerts amb el suport del projecte Girando por Salas. Rodríguez hi presentarà el seu segon disc en solitari, La raíz eléctrica , acompanyat d’una autèntica superbanda: ell, a càrrec de la veu, el tres flamenc i el tres elèctric; Mario Mas, a la guitarra flamenca, l’elèctrica i els cors; Guillem Aguilar, al baix i els cors; Aleix Tobias (Coetus), a les percussions; Marco Vargas (ball flamenc) i Jordi Fornells i Paco Pavía a les palmes i els cors. El cantaor gironí Jordi Fornells ja fa un temps que col·labora amb Rodríguez i recentment l’ha acompanyat a Madagascar: un dels destins que, tant en països africans com de l’Amèrica Llatina, el músic sevillà ha triat per portar a terme la seva recerca sobre el terreny de punts de contacte entre músiques que són molt més properes del que sembla. En aquestes estades, Raúl Rodríguez ofereix xerrades, participa en tallers i, sobretot, toca amb músics locals.
És curiós que un músic d’una trajectòria tan llarga i prolífica hagi trigat tant a publicar la seva pròpia música. “El primer disc, Razón de son, el vaig publicar fa cinc anys, quan jo ja tenia quaranta anys i acabava de ser pare per primera vegada. Suposo que també vaig fer aquest pas per deixar una bona herència creativa a les meves filles.”
Aquest músic sempre inquiet continua la seva recerca personal, que en aquest últim disc l’ha portat als camins ara poc explorats del rock andalús més psicodèlic dels anys setanta. I com que la família és important, també ha produït el nou disc de Martirio i Chano Domínguez
