Crítica
cinema
Retrat de família
No hi ha retrets als pares, sinó una estranya tendresa, un fulgor poètic
Els insectes pul·lulen des dels primers fins als últims fotogrames de Ray & Liz i Richard Billingham, fotògraf, els filma amb una actitud d’entomòleg empàtic (des d’una proximitat distant) semblant a aquella amb la qual observa els personatges, inspirats directament en la seva pròpia família, habitant d’un barri de Birmingham. Ray i Liz, de fet, són els noms dels seus pares, als quals va retratar adquirint un reconeixement com a fotògraf des de primers dels anys 90. I és així que aquesta seva primera pel·lícula és la continuïtat dels retrats del seu pare, alcohòlic, i de la seva mare (també amb un comportament addicte reflectit en la compulsió amb la qual fuma) que, en atur a l’Anglaterra governada per Thatcher, van convertir-se en dependents dels serveis socials mentre que els seus fills creixien sols a la mateixa casa. Com fa present a la pel·lícula, Richard Billingham va demanar sense èxit que fos acollit per una altra família en el moment en què el seu germà petit (Jason) ho va ser. Tanmateix, no hi ha retrets, ni ressentiment, ni culpabilització. Més aviat hi ha una comprensió humana, una estranya tendresa, un fulgor poètic que, sense sentimentalismes i complaences, allunya el film de la recreació en la misèria i dels èmfasis dramàtics.
Amb una estructura narrativa que alterna present (el pare, vell, tancat en una habitació bevent diàriament tres ampolles d’alcohol barat) amb fragments del passat a la manera de records d’instants significatius, com quan el petit Jason es perd tornant a casa de nit en una bella i inquietant seqüència, Ray & Liz té l’empremta del bagatge fotogràfic de Billingham: la palpitació de la quietud dins la imatge en moviment, els enquadraments precisos, el treball amb la llum. I una elecció tan pertinent com el format en 16 mm, que fa més creïble la reconstrucció d’un passat i, sense cap estatització de la misèria, poetitza els objectes i fins i tots els insectes.