Els peixos i els crancs al temporal

Hi ha qui col·lecciona magnètics per fer patir la porta de la nevera o qui guarda dels seus viatges records de l’hotel. En aquest temps de turistes i emigrants, qui evoca l’època dels viatgers vocacionals i dels hippies que van transformar la mentalitat del país? Pocs. Per aquest motiu i per haver estat un dels pocs llibres de narrativa que ha escrit el poeta J.M. Sala-Valldaura (Gironella, 1947) em feia il·lusió acompanyar-lo en la presentació que Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona va planificar diumenge passat a quarts de sis de la tarda.

Vaig tornar de la platja de Coma-ruga amb la lectura fresca de Trencadís al mar de fon, de l’amic Sala. Tota la línia de costa era plena de banyistes excepte quan el tren va passar el Garraf. I a partir del Prat i Bellvitge, la tempesta s’abraonava sobre la ciutat. No obstant això, no li vaig donar importància i vaig continuar cap a la catedral content per poder assistir a una nova cita amb la Setmana del Llibre, per presentar el llibre i per veure, també, com s’ho feia el Màrius Serra amb la seva nova novel·la policíaca, a part de poetes com els de Labreu i l’Antoni Clapés, que es mantenien a les paradetes de la fira. Vaig arribar quan la pluja i el vent encara deixaven moure algun visitant i em vaig trobar l’Àngels Alonso de Publicacions. Després de saludar els amics de Documenta Balear i Fonoll i els poetes Vicenç Villatoro, Míriam Cano i Esther Andorrà, que ja s’amagaven sota els balcons dels carrers estrets que desemboquen a la plaça Nova. Pluja emprenyadora, però ningú s’esperava el que estava a punt de passar. Justament a les cinc, poc abans de la presentació de Trencadís, la pluja i el vent va créixer amb tanta virulència que fins van ensorrar els tendals on la Setmana organitza les seves presentacions. Arrecerats a la parada del davant, ben acompanyats pels editors de 1984, el temporal va ser l’únic protagonista. No es veia ni la catedral, no hi havia ni un turista i els lectors perdien un diumenge important de la festa.

No obstant això, em quedo amb les anècdotes del llibre de Sala-Valldaura, amb la seva família –fins i tot va venir el seu fill, Guillem Sala, premi Documenta 2007, que presentava la novel·la La fuga de l’home cranc amb els de l’Altra Editorial–. També amb la presència dels editors Pepe Freijo. Oriol Guiu i Marc Valls, i amb molts poetes com Joaquim Marco i Eduard Sanahuja, que divendres havien assistir al funeral per la pedagoga lleidatana Maria Jesús Cabau, companya del nostre amic comú Jaume Pont.

Quan el temporal no era tan intens vam saltar a la parada del costat. Joan Sala, president de la Setmana, i la resta de l’equip de Comanegra ens explicaven que tots els actes havien quedat suspesos. En el metro em ressonaven les imatges del llibre del Sala, els viatges per Itàlia, Grècia, Jordània, Síria, Iraq, Egipte, però sobretot el seu servei militar a Mallorca i Eivissa del 1969. Les paraules del sergent: “aquí el que no tiene tabaco tiene que fumarse la chorra.” O quan li van recomanar fer un curs i un examen de coneixements bàsics per als que no tenien formació primària tot i ser ja llicenciat en filologia hispànica. Sala sempre ho planteja amb bonhomia i pietat, la que l’aigua i el vent no van tenir amb tots els assistents a la Setmana del Llibre diumenge.