Cultura

ROBERTA BOSCO

PERIODISTA ITALOCATALANA ESPECIALITZADA EN ART CONTEMPORANI I CULTURA DIGITAL

“L’art digital no és l’art del futur: és l’art de l’ara, i no hi posen prou atenció”

Ens rep amb un gran somriure: ‘Faces’, la mostra que ha comissariat a Palma amb la col·lecció Beep de Reus, ha estat un èxit. El públic connecta amb l’art digital. I ella sap per què.

Tenim prou clar què és l’art digital?
Hi ha confusió. Perquè, és clar, quin art no utilitza avui els nous mitjans? Però no pel fet d’utilitzar-los és art digital. La clau és l’ús que fa de la tecnologia. Creatiu, inesperat, crític. És a dir, un ús diferent d’aquell per al qual la tecnologia va ser inventada. Sempre es parla estúpidament d’aquest art com de l’art del futur. És l’art de l’ara. I no ha sortit del no-res. S’entronca amb la fascinació que han sentit sempre els artistes pels mitjans de comunicació. El 1923 tenim Moholy-Nagy ordenant la creació de les seves pintures per telèfon.
Una altra manera d’identificar-lo és el paper que dona a l’espectador.
Ja no és un art acabat per contemplar passivament. Ara parlem d’obres, que en molts casos són processos, que requereixen la participació de l’espectador. I això no vol dir pitjar un botó. Vol dir que hi participa de manera que pot canviar el significat o la mateixa forma que agafa l’obra. És un paper protagonista; el paper, en definitiva, que ha atorgat a l’individu la tecnologia actual. El públic, que acostuma a tallar-se amb l’art contemporani, connecta més fàcilment amb aquest art perquè està familiaritzat amb la tecnologia. No té l’aurèola d’art amb A majúscula.
Quan s’hi va especialitzar?
Més o menys el 1996. La historiografia situa el 1994 com l’any clau per una sèrie d’obres que es van gestar en aquest moment. Una va ser The file room, de Muntadas, un arxiu pioner col·laboratiu i participatiu de casos de censura del món. Quan el va presentar aquí per primera vegada ho va haver de fer sense internet perquè l’espai que el va allotjar, Santa Mònica, encara no tenia connexió.
Antoni Abad és un altre dels nostres pioners. Sense tenir encara la tecnologia, va prefigurar les xarxes socials.
Podria haver continuat fent les escultures que feia quan va començar i s’hauria fet d’or. I no, es va ficar en aquest fangar experimental. ¿No és injust que de tots els pavellons catalans de la Biennal de Venècia l’únic que no s’ha portat a Barcelona sigui el seu? A Catalunya hem tingut una escena molt potent, però...
...els museus no hi estan posant prou atenció.
Els museus fan amb aquest art el mateix que van fer amb tots els moviments que van ser conceptualitzats i assimilats a posteriori. Jo soc d’on va emergir l’art povera, de Torí, i les institucions el van menystenir i no van comprar res fins al cap de molts anys. Amb l’art electrònic i digital el problema el tenen els museus d’Espanya i d’Itàlia; els dels Estats Units i d’Alemanya, no. Amb reserves, a poc a poc, el van incorporant a les seves col·leccions. La primera vegada que el net art va entrar en un museu de l’Estat espanyol va ser el 2001 al Macba. Amb Stefano Caldana vam comissariar una secció, Connexió remota, dins d’una gran exposició, Antagonismes. Llavors va ser normal que se’l presentés separadament, però ara ja no té cap sentit posar guetos, i se’n posen. En les exposicions conviuen sense prejudicis fotografia, vídeo, instal·lació, performance, escultura... doncs per què no el net art?
Forma part del comitè assessor de la col·lecció Beep de Reus, exclusivament d’art electrònic. És única al món?
A Espanya, segur, i al món no en conec cap més cas. Les obres que conserva tenen un nivell per presumir arreu. Saps què és meravellós? Que la idea de fer-la, a Andreu Rodríguez, el seu propietari, la hi va donar Arnau Puig [el filòsof de Dau el Set]. Qui és brillant, és brillant, no és un tema d’edat.
Quins són els reptes d’aquestes pràctiques artístiques?
S’ha de protegir de coses que els estan fent molt mal. És insuportable com l’estan tractant el Saló del Mòbil o el festival Sónar: fixa’t que ja ha fet desaparèixer la paraula art i l’ha reemplaçat per la paraula business. Res a veure amb el que havia sigut SonarMàtica. S’ha d’anar amb compte amb les iniciatives vinculades amb la indústria. En l’àmbit empresarial el paradigma és la novetat. Però l’art no està supeditat a una cosa d’actualitat. Pots utilitzar una tecnologia supercapdavantera i fer una obra collonuda (o una banal gracieta), però també la pots fer amb un HTML de fa vint anys. Una obra bona ho és avui i ho serà sempre. L’art és art a seques. L’art digital l’hem d’entendre com hem entès l’art des de Botticelli. Els artistes digitals, els autèntics, són uns grans coneixedors de la història de l’art.
Voldria que insistís una mica més en aquest tret tan distintiu de l’art digital: que, amb la complicitat de l’espectador, es fa en equip.
La idea del geni isolat s’ha superat. Hem tornat als tallers del Quattrocento. Els mestres començaven i els deixebles continuaven. Les autories es dilueixen. Això és l’art digital.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Rosalía regna a la cerimònia dels Grammy Llatins i s’endú cinc dels set premis als quals aspirava

barcelona
Mirador

Margarit, premi Cervantes

Margarit, premi Cervantes

barcelona
MAGÍ SUNYER
NARRADOR I FILÒLEG

“Hem de lluitar per retornar la raó dels febles contra la manipulació”

tarragona

Càntut en femení

Cassà de la Selva

La reialesa de la màfia

Barcelona
Crítica
cinema

En un bosc, de nit

Crítica
música

Arrencada de cavall

Beethoven s’instal·la a l’Ateneu de Banyoles

BANYOLES