Un cafè irlandès

David Llorente (Madrid, 1973) és un novel·lista i dramaturg que ara presenta Europa (Alrevés), un títol en què combina diversos gèneres però no els barreja, més aviat els planteja en capes, com un cafè irlandès. És una obra complexa, hipnòtica, fàcil de llegir tot i els cops de volant narratius. “Per mi és un elogi que no es pugui definir el gènere, que costi resumir de què va”, comenta Llorente.

Partint de l’esbós d’una obra anterior, “en què un home veu com atropellen la seva amant i no sap si és un accident o l’han assassinada”, a Europa, Llorente juga amb referents com ara Orlando de Woolf, Frankenstein, Robocop, Blade Runner, La guerra dels mons, Dune, passatges bíblics... “Si no vaig fer abans això de combinar diferents gèneres és perquè no sabia com fer-ho; la tècnica narrativa serveix per explicar molt en poc espai”, i per aconseguir la pirueta de passar el protagonisme d’un home traumatitzat per la mort de l’amant a un assassí en sèrie –en surt una nissaga–, a un tetraplègic, a una noia negra… i que, amb tot plegat, no sembli que se’n fot del lector.

Va tallar i treballar molt el text –finalment té 290 pàgines– per evitar el cansament del lector. En canvi, hi ha escenes parcialment repetides. “Quan repeteixes afegint informació, en comptes d’alentir la lectura, paradoxalment l’acceleres”, afirma, i confessa que ho va descobrir mentre anava fent proves d’assaig i error de l’obra.

També hi treuen el nas molts temes amb càrrega social. Un és lamentablement oportú, la crítica al feixisme cada cop més present a Europa. “Si fas novel·la social, novel·la negra, ha de tenir un ancoratge en la realitat actual, t’has de pronunciar en els temes que et preocupen”, afirma l’autor, que ha viscut disset anys a Praga.

La societat està dividida per una capa de pol·lució que cobreix Madrid. Una visió del futur versemblant, tristament possible, tot i que pugui semblar agosarada. Crea una ciutat en què els poderosos eviten la boira baixa tòxica vivint en gratacels comunicats per una xarxa de viaductes elevats. Els desfavorits malviuen a peu pla, respirant fosforescències, i encara hi ha un grup social més desvalgut que viu en unes presons panòptiques subterrànies… Llorente critica el canvi climàtic, la lluita de classes, el feixisme –en especial el que va contra els immigrants i les dones–, i també parla del canibalisme, del poder de la ciència i de grups musicals, “gent que fa soroll, quatre crits, per desfogar la ràbia”.

“Sempre he estat a favor dels experiments científics perquè penso que al final solen ser beneficiosos, però hi pot haver problemes ètics; el que explico a la novel·la no m’ho invento, com ara fer un trasplantament de cos, que encara no és possible, però un científic ho està plantejant –i altres metges diuen que el paio està grillat–; potser s’arribarà a fer i, aleshores, això provocaria problemes d’identitat: la persona és el cap? El cos? Es poden dividir?”

Després de llegir, arrossegats per un elaborat caos dramàtic, no pas narratiu, sobre batalles bèl·liques i socials, naus gegants, experiments, tortures i violacions, reflexions filosòfiques, himnes buits i banderes febles, assistim a la independència física del barri de Carabanchel de la resta de Madrid, cosa que deixa al descobert els morts que esperaven ser enterrats amb dignitat… Té a veure amb la independència de Catalunya? “Naturalment. És un toc d’atenció perquè mirem de ser respectuosos i d’entendre el que senten altres persones; ho vaig deixar per al final perquè jo no vull incidir en aquest conflicte polític, però si estàs parlant de la realitat no pots obviar el tema, seria covard”, i Llorente és un autor valent i lliure, sens dubte.