Cultura

Sobre alta literatura, i russa

Coincideixen entre les novetats grans clàssics de la literatura russa publicats per editorials independents catalanes i amb traductors de les nostres facultats

Miquel Cabal i Xènia Dyakonova han obtingut dos Vidal Alcover de traducció

Enrere queden les versions que es feien dels clàssics russos de les edicions, sobretot, franceses. Una nova generació de traductors està presentant clàssics vuitcentistes i també autors contemporanis d’una literatura nacional que, si no hagués estat per la tirania soviètica, es podria comparar amb la francesa i la nord-americana. Poques literatures tenen clàssics del XIX com Puixkin, Tolstoi, Dostoievski, Gógol i Turguénev, fins a arribar a Bulgàkov, Gorki, Txékhov i tants altres.

Visito el departament d’eslaves de la Universitat de Barcelona i m’hi trobo Ricard San Vicente –un autèntic introductor de l’alta literatura russa en les seves versions al català i al castellà–. Al despatx del costat, Miquel Cabal, incansable treballador –fins i tot a costa de la seva salut– de molts clàssics dels diferents períodes de la literatura russa. Units a la mexicana Selma Ancira –acaba de presentar a Acantilado El camino de vida, obra pòstuma de Tolstoi–, Helena Vidal, Arnau Barios, Marta Nin i Xènia Dyakonova, estan incorporant a la nostra bibliografia autors d’una literatura que omple l’esperit. No hem d’oblidar tampoc els esforços del poeta Jaume Creus i de Judit Díaz Barneda, que va traduir l’obra completa del premi Nobel Joseph Brodsky i que ja ha traduït tres quartes parts de Guerra i pau, de Tolstoi, per a Edicions de 1984.

Hospitalari de mena i sempre disposat a sacrificar-se per la literatura, el professor San Vicente em passa reedicions d’algunes de les seves obres traduïdes, com Korolenko i els contes de Txékhov amb el pròleg de Richard Ford. Em mostra obres de Iulian Semiónov i Víktor Xklovski, entre d’altres. Parlo amb Cabal del seu Petersburg (Edicions de 1984), d’Andrei Beli, que va obtenir el XIV premi de traducció Jaume Vidal Alcover. Es dona la circumstància que l’edició d’enguany del Vidal Alcover també ha premiat una traductora del rus, Xènia Dyakonova, per L’artista del tupé i altres relats –també a 1984 en premsa–, de Nikolai Leskov, que a Rússia es col·loca a la mateixa altura que Gógol, Dostoievski i Txékhov.

Els russos han tingut la mala sort de passar de la tirania tsarista a la dictadura comunista i acabar desembocant en Putin, barreja dels dos estils. Malgrat tot, i potser producte de la desesperació o les dificultats, la seva poesia i la seva novel·la se n’han sabut sortir i han tingut dos segles d’or, el XIX, però també el XX. Gràcies a tots aquests traductors militants, en podem gaudir.

Aleksandr Puixkin

‘Eugeni Oneguin’ (Club Editor), per Arnau Barios

Obra capital i introducció a la literatura russa, l’Eugeni Oneguin, de Puixkin, podria ser l’equivalent al que representa en la literatura catalana Ausiàs March, o la Ilíada per a la literatura occidental. El Club Editor presenta aquesta joia de la cultura en un format diferent, un llibre quadrat, en una edició amb aparat crític al final, a cura d’Arnau Barios, amb un català dúctil, modern i rimat, que ens permet disfrutar de la lectura sense interrupcions. En el pròleg, el curador explica: “Tota la literatura russa que estimem ve de Puixkin. No és tan sols la peça que articula una literatura encarcarada amb una de nova i palpitant. És un dels creadors més divertits i lluminosos d’aquells anys. La seva llengua costa de traduir, massa clara i arrelada. Per això, i en una paradoxa molt russa, el clàssic més famós a casa és potser el més desconegut a fora. L’anomenen «el nostre tot». Se l’han fet seu uns i altres. Tothom hi ha trobat el que ha volgut, un rebel, un patriota, un llibertí o un visionari. El poeta Aleksandr Blok dirà l’any 1921, en un país devastat: «La nostra memòria guarda des de la infantesa un nom alegre: Puixkin. Aquest nom, aquest so, ha omplert molts dies de la nostra vida.»” Si tenen ganes de tenir una obra mestra indiscutible, es poden autoregalar per Reis una peça única. Escrita durant deu anys i presentada el 1833, aquest poema té diverses veus, algunes d’ocultes. El personatge que dona títol a l’obra i els seus interlocutors viuen històries d’amor de joves, però des d’un lirisme commovedor.

Nikolai Gógol

‘Vetlles en un veïnat de Dikanka’ (Males Herbes), per M. Cabal

Amb traducció de Miquel Cabal i pròleg del mestre Ricard San Vicente, el petit segell Males Herbes incorpora un dels pares de la literatura russa, Gógol, amb Vetlles en un veïnat de Dikanka. És una obra de formació de l’autor de Taras Bulba, però en què ja es reconeix tot el pes d’un novel·lista que va marcar època. San Vicente ens diu que, en Gógol, “l’art i la religió formaren els dos pols insuperablement enfrontats de la seva estètica i ètica”. El narrador situa l’obra al mas de l’abellaire Pankó el Roig, a la Ucraïna rural de mitjan segle XIX, on cada nit es reuneixen personatges d’allò més pintorescos per compartir històries meravelloses que els han passat a ells o als seus avantpassats. Són narracions explicades a la vora del foc, en què els protagonistes (cosacs, pagesos, religiosos o comerciants) se les han d’heure amb bruixes, dimonis, fades, esperits malignes i personatges fantàstics. És un món boirós, en què els fets i les llegendes encara són una sola cosa. Vetlles en un veïnat de Dikanka és l’obra amb què Gógol va revolucionar la literatura russa. Barreja els records de la seva infància amb traces d’un vivíssim folklore ucraïnès per confegir una colla de relats que transiten entre la màgia i el realisme social, però narrats amb molt sentit de l’humor. San Vicente clou la introducció dient: “Deixem que els seus fantàstics crits d’horror en la imaginada foscor de la tomba omplin de pànic la imaginació de somiadors i taxistes i tornem al començament de la seva aleshores brillant carrera, plena de llum.”

S. Dovlàtov

‘L’estrangera’ (Labreu), per Miquel Cabal

Labreu ha fet política d’autor amb l’inigualable Serguei Dovlàtov, sempre en traduccions de Miquel Cabal, el protagonista de la majoria dels títols d’aquestes pàgines, als quals hauríem d’afegir edicions com les que va fer de Dersú Uzalà, la novel·la de Vladímir Arséniev que va inspirar el film d’Akira Kurosawa. Dovlàtov té la força i la ironia de Charles Bukowski i la qualitat del seu amic, el poeta Joseph Brodsky, que surt en alguna de les seves novel·les de personatge. A L’estrangera, narra les desventures de Marússia Tataróvitx. “Filla d’alt funcionari soviètic, està acostumada a gaudir de privilegis i viu envoltada d’admiradors. No té motius raonables per voler abandonar Rússia. Però contra tot pronòstic, sense saber ben bé per què, com un caprici més o com una fugida endavant, decideix emigrar i s’instal·la a casa d’uns parents, a Queens. Allà es troba una comunitat russa impermeable a la cultura americana i plena de personatges típicament dovlatovians. Als EUA, la Marússia tampoc hi acaba de trobar la felicitat. Sorprèn i preocupa la comunitat, aparellant-se amb Rafael González, galant i mestre de la picaresca, que serà una caixa de sorpreses esbojarrada i exasperant.” Dovlàtov garanteix novel·la d’alta graduació.

Daniïl Kharms

‘Incidents’ (Extinció), per Miquel Cabal

Senzill i absurd alhora, Daniïl Kharms (Sant Petersburg, 1905-1942) va néixer dos cops. “Segons la seva versió, el van empènyer cap a dins perquè havia nascut abans de la data triada pel seu pare. Els seus únics textos autobiogràfics fan referència, de fet, a records dels mesos passats a la incubadora. De la resta de la seva vida, coneixem fragments tan esparsos com de la seva obra. Poeta precoç, abraçà les noves idees revolucionàries tant polítiques com artístiques i fundà el seu propi corrent d’avantguarda, Oberiu, considerat un moviment protoabsurdista, mentre sobrevivia escrivint textos per a revistes infantils. Represaliat durant les purgues estalinistes dels anys trenta per «activitats antisoviètiques en el camp de la literatura infantil», Kharms admeté enfront dels interrogadors de l’NKVD haver renunciat conscientment a la realitat contemporània. L’any 1941 fou reclòs en un dispensari psiquiàtric, on va morir de fam l’any següent, durant el setge de Leningrad.” Miquel Cabal ens ofereix una traducció que pot servir com a introducció a la literatura russa, per llegir en veu alta o, senzillament, per dur-la a la butxaca com a excel·lent companyia. Si volen un llibre per no oblidar, Incidents és la tria correcta.

I. Turguénev

‘El primer amor’ (Angle), per M. Cabal

Fill d’una terratinent i un militar retirat, es va criar al latifundi familiar, on va tenir un contacte profund amb la pagesia, que després va retratar en les seves obres. Ivan Turguénev (1818-1883) va estudiar llengua i literatura a Moscou i Sant Petersburg, i filosofia a Berlín, on es va convertir en un europeista convençut. Va mantenir polèmiques amb Tolstoi i Dostoievski, més eslavòfils. Com altres autors vuitcentistes de la narrativa russa, manté una actualitat que el fa clàssic. La sinopsi diu: “Una nit, recordant els vells temps amb dos amics, Vladímir Petróvich rememora el seu primer amor. Amb setze anys, passa l’estiu a la finca dels pares, quan s’enamora apassionadament de la jove Zinaïda, de vint-i-un. No és l’únic, ja que els encants de la noia atreuen un eixam de pretendents, i la seva passió no corresposta aviat es transformarà en turment, tot i que desconeix qui és el seu rival principal.” Tamara Djermanovic ens diu en l’epíleg que Turguénev va saber condensar el sentimentalisme tenyit de pessimisme. L’editorial també recull l’opinió que tenia del rus l’exagerat novel·lista Ernest Hemingway, que el definia com “l’escriptor més gran de tots els temps”. Aquesta edició de butxaca d’Angle és una delícia.

Alina Bronsky

‘L’últim amor...’ (Les Hores), per Ramon Farrés

No és el primer cas de narrador rus que ha adoptat l’alemany con a llengua literària. Alina Bronsky va néixer el 1978 a Rússia, va passar la infantesa al costat asiàtic dels Urals i la joventut a Marburg i Darmstadt. Viu a Alemanya des del començament dels noranta. Fa deu anys, la seva primera novel·la, Scherbenpark, va ser un best seller a Alemanya, i ara Les Hores incorpora L’últim amor de Baba Dúnia. Traduïda a tretze llengües, l’obra recrea la vida d’una dona que viu en un poblet de la zona d’exclusió de Txernòbil, “un poblet que ja no hauria d’existir”. “Mentre la resta del món es preocupa per l’origen de les fruites i les verdures que mengen i d’on venen els vents i els núvols que els envolten, ella, ja gran i exinfermera, torna a casa per reconstruir la seva vida a la terra de ningú. Hi ha altres antics veïns que també han tornat a aquell paratge. Hi ha aigua al pou i electricitat els dies bons, i mengen hortalisses conreades als horts dels seus jardins. Els ocells canten més fort que enlloc, les teranyines s’escampen lliurement i, de vegades, la Baba Dúnia parla amb el marit mort.” Les històries de Txernòbil, que van donar el premi Nobel a Svetlana Aleksiévitx –editada per Raig Verd–, són també territori per a la ficció d’Alina Bronsky.

V. Nabókov

‘Senyals i sím- bols’ (Godall), per Marta Nin

Conegut pels seus best sellers Lolita i Ada o l’ardor, Vladímir Nabókov va iniciar la seva obra en rus. Va abandonar, com tants altres, el seu país a causa de la persecució dels soviets, i el seu periple va desembocar als Estats Units i a Suïssa, on va morir, a Montreux, el 1977. Marta Nin recupera tretze contes, alguns en rus, del mestre nascut a Sant Petersburg. “Quan Lolita el va catapultar a la fama, l’autor va començar a reunir de manera sistemàtica en diverses col·leccions de tretze contes els relats que prèviament havia publicat en revistes o volums dispersos. De cada recull, ell en deia «una dotzena de Nabókov» –en anglès, remet a l’expressió a baker’s dozen (‘una dotzena de forner’), que per tradició equival a tretze unitats–. Mantenint-nos fidels al seu número preferit, hem triat tretze contes, teixits amb una ironia melancòlica, en què apareixen molts temes de la seva narrativa breu: l’exili, la pèrdua, la memòria, la identitat, l’absurd, el rebuig al totalitarisme… Petites obres mestres, en què el talent i la sorpresa sempre són presents. La traducció al català és, en gran part, una laboriosa tasca de síntesi a partir de les dues llengües”, el rus i l’anglès, amb què Nabókov es va expressar literàriament. Un autèntic as.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.