Memòria d’un temps fugit

El cos del ballarí conté, sota els plecs de pell tensada, la memòria d’un temps fugit. En la respiració pausada i amb els primers acords de la bella i encisadora Tabula rasa, d’Arvo Pärt, Andrés Corchero emergeix al bell mig de l’escenari en un posat fràgil i llunyà.

Amb la mirada perduda i el cos afligit, el ballarí inicia un moviment pausat que el connecta amb el llegat generacional que el precedeix –i posseeix–, i del qual participa. Atrapat pel record d’una presència –i que interpreta amb la càrrega d’una petita banqueta que li penja de les espatlles–, l’artista es proposa de retre homenatge a un ésser estimat del qual mai es va poder acomiadar. Amb aquesta declaració d’intencions i amb la certesa que la mort no és res més que un estadi de la vida, sempre dilatant i en constant transformació, Corchero pren el testimoni i es lliura a les vicissituds que aquesta comprèn. Del desconsol al goig i de l’absència a la presència, els dos solos interpretats –Padre i Camí de silenci– es fonen en una reeixida proposta formal que troba en el moviment –però també en la paraula, a través del debut de la seva filla, Rita–, i en la música, una emotiva i colpidora al·legoria a la vida.

Així, amb l’actitud serena i contemplativa d’un asceta –recordem els treballs anteriors amb els seus mestres japonesos de la dansa Butoh, Kazuo Ohno i Min Tanaka, amb qui comparteix diferents espectacles–, Corchero vol trencar les convencions i furgar en els límits de la creació; un procés d’introspecció i valentia que s’assenta en la fugacitat de l’existència. En aquest procés d’investigació, Corchero estableix connexions amb altres disciplines i dibuixa una ars combinatoria on el gest consumit del moviment es deixa seduir pel so dels mots i els acords en un procés regeneratiu del qual el seu cos es fa ressò. Les col·laboracions amb el pianista Agustí Fernández o el compositor i improvisador Joan Saura, a qui –recordem– aquest mateix diumenge dedica, juntament amb Fernández, Liba Villavecchia i Nuno Rebelo, La música del teu nom, en són un exemple.

Absències, un viatge captivador al fons de l’ànima. Retrobar-nos per acomiadar-nos d’aquells a qui no vam poder dir adeu.