Música
Núria Graham
CANTANT I GUITARRISTA
“A Irlanda busco respostes que aquí no trobo”
Havia de ser un any tan tranquil que fins i tot es va plantejar començar a estudiar humanitats. Núria Graham (Vic, 1996), però, va ser reclutada com a guitarrista –i compositora– per l’eurovisiva Amaia i va començar a engendrar, també, el que ha esdevingut, segurament, el disc més reeixit de la seva curta però intensa carrera: Marjorie (El Segell), un reconeixement a les seves arrels irlandeses que esdevé, de retruc, un reconeixement a ella mateixa, i que l’artista vigatana, aquesta vegada amb Carole King i Burt Bacharach en l’horitzó, va esbossar, primer, tota sola al piano. Núria Graham presentarà Marjorie a l’Apolo de Barcelona (demà, Festival Guitar BCN), a Girona (13 de març), Vic (3 d’abril) i Mataró (4).
Què la uneix a la costa oest d’Irlanda?
Hi he passat molts estius, i amb la família sempre hi hem anat de vacances. Del poble on viuen la meva tieta i el seu marit pescador, que és ben bé el cul del món, davant l’Atlàntic, se’n podria fer una pel·lícula. Hi ha un munt de cares que és com si formessin part del paisatge.
Per què és precisament ara que ha fet un disc sobre les seves arrels irlandeses?
Mai no vaig pretendre fer un disc sobre Irlanda. Vaig, però, escriure Marjorie, que era el nom de la meva àvia d’Irlanda, que jo no vaig conèixer, i vaig adonar-me que el meu imaginari, de manera inconscient, ja era molt allà. Després van sorgir Connemara i No returning. una versió del meu tiet irlandès que va compondre quan tenia la meva edat.
Què va dur-la a escriure sobre una àvia que no va arribar a conèixer?
M’he trobat sovint molta gent que em diu: “La teva àvia era igual!” Ella era patidora i se la veia sovint enganxada de nit a la finestra esperant que el meu avi tornés del pub. I, un dia, em vaig sorprendre fumant un cigarro a la finestra amb aquest patiment tan propi de l’amor. M’hi vaig veure reflectida, i em vaig adonar que estava caient en el mateix error. Marjorie, d’altra banda, quan vaig començar, amb 16 anys, havia de ser el meu nom artístic. Diria que vaig arribar a anunciar algun bolo amb aquest nom i tot. I ara que he fet aquest disc, que és el que més em representa, el que és “més Núria”, vaig trobar que tenia sentit titular-lo així.
Per què és el disc que més la representa?
L’anterior representava un moment més concret, fruit d’una temporada més fosca i crua. Aquest, en canvi, és un disc amb el qual crec que faig les paus amb moltes coses.
Què hi busca, a Irlanda?
Quan vaig acabar d’escriure el disc anterior [Does it ring a bell?, 2017], el primer que vaig fer va ser anar a passar-hi un parell de setmanes tota sola. Allà se’m generen preguntes sobre la meva manera de ser que encara són un misteri per a mi i que, a vegades, com et deia, puc veure reflectides en històries de la meva àvia explicades per la meva tieta.
Això de tenir arrels irlandeses és material de primera, en el terreny artístic?
Sí, perquè, tot i que, evidentment, quan soc a Vic em sento a casa, també noto que em falta alguna cosa, que no sé ben bé què és. Això m’ha començat a passar sobretot els últims anys. Hi ha una part de mi que té moltes preguntes i que no sap encara on són les respostes.
S’hi fa bona música, a Irlanda.
De petita en vaig mamar moltíssima. I a mi, que soc nostàlgica de mena, em fa plorar molt. Thin Lizzy, per exemple, eren de Crumlin, el barri del meu pare, i a casa sempre n’hem estat molt fans. De petita, al cotxe, sempre hi corria una cinta.
‘Marjorie’, ‘Hazel’, ‘Shirley’... Li ha agafat el gust a escriure títols amb nom propi...
Sí, l’altre dia estava fent el repertori per als concerts i vaig pensar: “Coi, sembla que passi llista a classe!” Se’m fa més fàcil parlar de mi si és a partir d’altres personatges, m’imagino.
Qui és el personatge de la cançó ‘Connemara’?
El veí de la meva tieta, que no vaig arribar a conèixer mai. Parla d’un suïcidi, però a partir de les imatges que veu aquesta persona per la finestra, que eren, precisament, les mateixes que veia jo des de la meva habitació. Em sobrepassa una mica, aquesta cançó. Mai no hauria dit que escriuria sobre això.
Li fa respecte, escriure sobre la mort?
Bé, la mort em fa molta por, però en aquest disc m’hi he hagut d’apropar una mica, ja que, quan el gravava, va morir el meu avi irlandès i vaig anar al funeral. No ho buscava, insisteixo, però tot plegat ha estat com un sacseig de tota aquesta faceta meva irlandesa.
No és un disc pessimista.
No, en termes de so, el trobo més lluminós i optimista que l’anterior. Sí que és un disc nostàlgic, perquè, com et deia, soc una persona molt nostàlgica, però que mira cap endavant i que s’esforça per trobar respostes.
I les troba?
No, però almenys les busco. No estic lamentant-me’n a la barra d’un bar!
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
