El riu de la ment de Wordsworth

Després de l’èxit que van suposar les vuit edicions de Fulles d’herba, de Walt Whitman, que estan a punt d’arribar als 3.500 exemplars, el poeta mallorquí Jaume C. Pons Alorda ha repetit amb Edicions de 1984 amb un altre clàssic de la literatura anglesa, El preludi, de William Wordsworth, un llibre de fons. Introductor del romanticisme a Anglaterra, personatge torturat i, alhora, ple de vida i de versos eterns. Precisament, és el mateix Pons Alorda qui titula la seva introducció al volum com “una aventura entre el fracàs i l’eternitat”, les dualitats que van acompanyar el poeta britànic, que va néixer el 1770 i va morir el 23 d’abril del 1850 després d’una vida de viatges per Europa, on al París revolucionari va abraçar els ideals llibertaris i anarquistes, que en la seva última etapa vital es transformarien en conservadorisme. Alineat amb els girondins, defensant públicament l’ateisme i el fervor revolucionari, William Wordsworth va estar a punt de perdre la vida en les purgues internes que van costar el coll al pare Robespierre enmig del període del Terror.

La biografia donaria per a magnífics biopics, perquè el personatge supera sovint el poeta tímid que va ser, marcat per les baixades i pujades constants del seu caràcter i l’amistat i col·laboració amb Coleridge, un altre dels grans herois romàntics. Pons Alorda ens diu: “El preludi de William Wordsworth és una proesa en el temps, un turbulent testimoni personal i el vastíssim poema eufòric d’una vida; tot això, en un espectre que va del fracàs a l’eternitat. És una proesa en el temps, perquè Wordsworth hi va treballar, a intervals més o menys regulars, durant gairebé cinquanta anys: des del 1798, en què apunta les primeres provatures del que seria la seva obra magna, fins poc abans de morir, quan ja havia vist vuitanta primaveres. Això significa que la major part del seu talent es va concentrar en una dedicació no pas exclusiva, perquè va escriure altres composicions, com bé demostra la seva àmplia bibliografia, però sí molt constant. Són tres les versions que existeixen d’aquest esforç dit El preludi: la primera és del 1799; la segona, del 1805, i la tercera i última, la que va aparèixer el 1850, un cop el poeta havia mort.” Traduïda al català, per primera vegada completa, la versió de Pons Alorda llisca amb una llengua dúctil i moderna, que serà una delícia per al lector que vulgui passar unes estones excel·lents. Més de vuit mil versos carregats d’adrenalina, en alguns moments autobiogràfics, en d’altres d’amor a la naturalesa, un prodigi que ens arriba en aquesta versió vívida i àgil. El “riu de la ment” del poeta apareix cabalós des dels records d’infantesa, joventut i formació, inclosos els anys de la supèrbia revolucionària més radical. L’entusiasme i la joia de viure fan que els poemes agafin una embranzida i una originalitat irrepetibles.

En el didàctic pròleg de l’edició, Pons Alorda assenyala que, pel que fa al fons, Wordsworth pren com a models els poemes reflexius de William Cowper i els poemes conversacionals de Samuel Taylor Coleridge, germà espiritual, a qui precisament va dedicat el llibre: “De fet, per a Wordsworth aquesta obra no tenia altre títol que El poema a Coleridge, ja que ell li va encomanar una missió quan es varen conèixer i quan varen escriure, a quatre mans, el llibre que va inaugurar el romanticisme anglès, Balades líriques: el destí profetitzat d’un amic a l’altre era escriure el gran poema filosòfic del seu temps. Com ha quedat clar després de comprovar la seva dedicació durant cinc dècades, Wordsworth es va esforçar moltíssim per aconseguir el seu objectiu, cosa que ell mateix referencia en alguns dels moments més emotius i culminants d’aquest llibre. Tanmateix, ell estava convençut que havia fracassat i que no havia fet justícia al seu amic de l’ànima: això també es referencia dins El preludi en més d’una ocasió. De fet, el jo poètic s’adreça a un tu en tot moment, i aquest tu no és cap altre que Coleridge, destinatari d’un mirall, més que un autoretrat, que es pot llegir com un diàleg, però també com la constatació d’un fracàs excels.” El traductor insisteix també en la forma, en què, com se sap, Wordsworth va imitar deliberadament Edmund Spenser i, sobretot, John Milton i el seu famós El paradís perdut. Pons Alorda l’encerta en la interpretació, després de la lectura íntima que implica la traducció, quan afirma: “Els dos pols enfrontats del seu pensament, i de la seva evolució, comparteixen una constant: la imaginació entesa com un esclat d’inspiració sobtada que mena a la revelació i que el poeta autèntic aprofita per crear a partir de la voluntat i la disciplina. Per a Wordsworth, casar els sentiments i els pensaments de l’ésser humà amb els cicles de la natura és la missió de la poesia, i viure les nostres vides en concordança amb la natura és la felicitat. El preludi es construeix com un ample poema riu autobiogràfic marcat pels tumultuosos esdeveniments històrics i dotat d’una profunda base filosòfica, o sigui, una cosmovisió del món que glossa la subjectivitat humana i el desenvolupament creatiu de l’ànima.”