Cultura

opinió. Director del Museu d'Arqueologia Salvador Vilaseca

Segon centenari d'Hernández i Sanahuja

Va treballar durant quaranta anys en la recuperació de restes arqueològiques de Tarragona

Bonaventura Hernández Sanahuja (BHS) va néixer a Tarragona el 30 de maig del 1810, fill del veler reusenc Bonaventura Hernández i Serra (1780-1854) i de la tarragonina Maria Francesca Sanaüja i Gil (1784-1869), filla del daurador Francesc Sanaüja i Mariner (vegeu El Punt del 13-VII-2000). D'orígens familiars menestrals, passamaner d'ofici i comerciant de professió, la formació cultural d'Hernàndez Sanahuja fou eminentment autodidacta. Amb els seus pares, va haver de fugir de Tarragona arran de l'assalt francès del 1811 i no hi va tornar fins al 1821, després de passar per Maó i per Barcelona, ciutat –aquesta última– en què va aprendre les primeres lletres. A Tarragona va estudiar llatí i humanitats al col·legi tridentí, però per qüestions familiars el 1828 es va traslladar de nou a Barcelona, a la Llotja de la qual va assistir a classes de química i matemàtiques. Retornà definitivament a Tarragona el 1830 i es dedicà al comerç. El seu introductor al món de l'arqueologia fou l'escultor Vicenç Roig i Besora, anomenat Vicentó (1762-1837), professor de l'Escola de Dibuix i creador del primer Museu d'Antiguitats de Tarragona (1834). Col·leccionista de monedes i objectes antics, Hernàndez Sanahuja s'interessà especialment per les importants troballes (falsificacions pseudoegípcies incloses) portades a terme a la pedrera del port de Tarragona. El 1853 fou nomenat Inspector de Antigüedades de Cataluña y Valencia, un càrrec que va ser reduït a l'àmbit estrictament provincial de Tarragona el 1862. Hernández treballà durant quaranta anys (1851-1891) en la recuperació de nombroses restes arqueològiques i monumentals de la ciutat i la província. De la seva faceta com a arqueòleg cal destacar la pionera aplicació de tècniques arqueològiques insòlites fins aleshores a l'Estat (com l'anàlisi estratigràfica o l'extracció de mosaics tot entelant-los i enrotllant-los), el seu interès per la protecció i l'estudi de diverses construccions monumentals (restauració de l'aqüeducte de les Ferreres, declaració monumental de la muralla, prospeccions i excavacions a l'àrea del fòrum de la colònia, al circ i al teatre, etcètera), les seves excel·lents relacions amb diverses personalitats científiques estatals i estrangeres (especialment la continuada col·laboració amb el gran epigrafista alemany Emil Hübner) i el seu constant afany en difondre i publicar els seus descobriments i troballes.

Primer director del Museu Arqueològic de Tarragona (el 1873 ingressà, amb antiguitat retroactiva des del 1853, al Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos), els seus millors mèrits com a museòleg van ser la consolidació de l'equipament i la salvaguarda i ampliació dels seus fons, així com la redacció i actualització de diferents inventaris i catàlegs raonats dels materials arqueològics dels quals fou responsable.

Una quinzena de llibres i gairebé dos-cents articles publicats en diferents diaris, setmanaris i revistes de l'Estat espanyol (cap de l'estranger) demostren l'interès que tenia BHS a donar a conèixer les noves troballes i els resultats de les seves investigacions històriques i arqueològiques. Aquesta voluntat de divulgació adreçada a un públic més o menys ampli anava de bracet amb les notícies o informes manuscrits que trametia a les acadèmies de què era membre i, particularment, a diversos científics i estudiosos que s'interessaven pels seus treballs. Deixant de banda el seu epistolari (interessantíssim i gairebé del tot inèdit), la temàtica dels escrits de BHS és molt diversa, com també ho són llur extensió i qualitat. Gairebé podríem arribar a pensar o suggerir que patia de grafomania que cal considerar benigna perquè ens ha deixat una informació molt valuosa i sovint única i imprescindible pel que fa a determinades dades arqueològiques. Altres vegades, però, els seus textos més erronis, fantasiosos o especulatius només ens seran útils per completar o matisar una línia d'investigació i per comprendre o estudiar la historiografia d'una època. Entre les monografies arqueològiques de BHS, a part de l'infortunat llibre sobre el «sepulcre egipci», cal destacar El indicador arqueológico de Tarragona. Manual descriptivo de las antigüedades que se conservan en dicha ciudad y sus cercanias[...], guia escrita en col·laboració amb Josep Maria de Torres (1867); Estudios sobre el orígen, épocas y vivisitudes de las monedas autónomas de Cose, de carácter ibérico, de acuerdo con la historia antigua de la ciudad de Tarragona (1884); Opúsculos históricos, arqueológicos y monumentales (1884); Antigüedades de Tarragona (1887), i El pretorio de Augusto en Tarragona (1888, incomplet). Pòstumament, Emili Morera edità el primer (i únic) volum d'una Historia de Tarragona desde los más remotos tiempos hasta la época de la restauración cristiana (amb fascicles apareguts entre 1892 i 1893), llibre només en part original de BHS i que massa sovint hom creu un resum o compendi de tota la seva obra anterior. Un cas semblant és el Catálogo del Museo Arqueológico de Tarragona (1894): tot i que el subtítol del llibre digui que inclou la clasificación hecha en 1878 por D. Buenaventura Hernández Sanahuja, la responsabilitat de la redacció publicada és de l'editor, Ángel del Arco, qui va modificar o augmentar considerablement les descripcions procedents d'un dels inventaris manuscrits de BHS (amb qui no va treballar).

Fou corresponent de la Real Academia de la Historia (1851) i de les de Bones Lletres de Barcelona (1864) i de Bellas Artes de San Fernando (1868), a més de membre –entre altres societats i institucions locals, provincials, estatals i estrangeres– de la Societat Arqueològica Tarraconense (1845), de l'Academia Española de Arqueología (1848) i de la Comissió provincial de Monuments Històrics i Artístics (des de 1856, amb una notable intervenció en les obres de reconstrucció dels monestirs de Poblet i Santes Creus). Va rebre –del rei Amadeu I– el títol de comanador de l'orde de Carles III (1871) i –d'Alfons XII– el de comanador de l'orde d'Isabel la Catòlica (ordinària el 1877, de número el 1883), i una medalla d'honor del rei de Prússia (1854). Es va casar el 1833 amb Teresa Borràs i Vidal, amb qui va tenir almenys sis fills: Carme (1838-v1901), Josep Maria (1840-1880), Andreu (1843-1845), Dolors (1845-1917), Antònia (1847-1917) i Bonaventura (1849-1904); els descendents actuals ho són a través d'aquest fill petit, que es va casar amb Maria dels Àngels Rimbau i Kramer (n. 1851). BHS va morir a la seva ciutat natal el 9 de novembre del 1891.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.