Murs que cauen

Sílvia Gruart (Barcelona, 1968) va exercir el periodisme durant anys en la secció de Món d’aquest diari. Va viure breument a Berlín, ciutat on ambienta la meitat de la trama de la seva novel·la de debut, En fals (Angle Editorial). L’altra meitat és Barcelona, on la protagonista treballa en el diari fictici L’Apunt i en què ha publicat una sèrie de reportatges sobre el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín.

Gruart ha treballat quatre anys en aquest llibre. “La idea d’origen d’En fals és que res ni ningú no és el que sembla. Tots ens hem sentit desenganyats o decebuts per persones o situacions. Tots som polièdrics, podem ser bons i dolents alhora, ens podem equivocar i pagar-ho, o no. I això és el que els passa als personatges de la novel·la. A partir d’aquí, la trama va creixent a base de desenganys i falsedats”, explica.

L’Anna, la protagonista, ha d’esbrinar per què un suposat periodista alemany la va enganyar fent-se passar per qui no era i la va posar en contacte amb falsos exmembres de l’Stasi. Això, sota la pressió del diari, que ha estat demandat per falsedat, i de la relació amb la seva parella, que trontolla. “Les falsedats que va descobrint, la mentida aliena, fan que es replantegi quanta veritat hi ha en la seva vida i si ella també està en fals”, afirma l’autora.

“Potser el més difícil ha estat escriure-la en primera persona, perquè moltes visions queden fora de la narració; tot passa per una única mirada i això em va suposar un plus d’exigència tècnica. També que la novel·la se situï entre Berlín i Barcelona i que l’acció principal passés un any enrere em va obligar a estructurar-la a base de salts enrere, anant constantment del present al passat”, detalla.

“L’Anna se sent bloquejada i, al llarg de la novel·la, fa un camí per obrir una escletxa en els seus murs, per evolucionar, per créixer. D’això va la novel·la. De descobrir qui som en realitat, de trobar alguna cosa que ens doni oxigen –assegura–. Hi afegiria que en la novel·la hi ha molts murs: els mentals, que són invisibles, i els físics. Com a teló de fons hi ha el mur de Berlín, que va dividir aquesta ciutat durant 28 anys i va empresonar tot un país. Enderrocar els murs, tant físics com mentals, és el motor de l’obra.”

Un dels personatges destacats, que en principi no ho havia de ser, és la Marion, una dissident de l’Alemanya de l’Est que va patir per un amor. “El personatge de la Marion neix de quan vaig entrevistar una dissident de l’RDA per a un reportatge. Em va impactar com va descobrir una traïció molt dolorosa. A partir d’aquí, la Marion va anar creixent i es va convertir en el contrapunt de l’Anna. Totes dues es retroalimenten. L’Anna, obligant la Marion a revisar el seu passat, l’ajuda a cauteritzar la ferida oberta, i en sentir el trist testimoni de la vida de la Marion, valora el que té.”

“No ens imaginàvem que la llibertat seria així”, diu la Marion quan l’Anna l’entrevista a Berlín. Es refereix a quan va caure el Mur i els alemanys de l’est per fi van ser lliures. “La Marion, la dissident, va viure atemorida per l’Stasi, tancada rere el Mur, sense poder triar res. Quan per fi és lliure, no sap com gestionar aquesta llibertat. Per això es manté captiva del seu passat.”

I, finalment, uns dels temes que també apareixen en aquesta obra, de text fluït i registre elaborat, són els canvis que ja patia la premsa escrita en el moment que té lloc la trama, el 2015, i com els mitjans digitals han obligat els mitjans en paper a transformar-se i a reciclar-se i el que això suposa per als redactors i per als continguts. “Hi ha un avís sobre el mal ús de les xarxes socials –alerta Gruart–. Vivim en un aparador constant i és més fàcil enganyar, fer veure que estem bé quan no ho estem.”

En fals va arribar a les llibreries una setmana abans que haguessin d’abaixar la persiana i hi viu confinada esperant els lectors que es mereix.