Chiara en plenitud

En els títols de crèdit finals de Chambre 212, el director francès Christophe Honoré fa constar el seu agraïment a diverses persones, convidant-nos a suposar que, tot i que no s’acaba de percebre, l’han inspirat. La llista, per ordre alfabètic, comença amb Woody Allen i Ingmar Bergman, que a la seva diferent manera, tenint el primer al segon com a mestre inigualable, han explorat en la crisi de parella. Així mateix, enmig d’altres, també apareixen els noms d’Irene Dunne, Cary Grant i Leo Mac Carey, els actors protagonistes i el director de The Awful Truth (1937), un dels films més brillants del Hollywood clàssic que el filòsof Stanley Cavell va definir com a comèdies de remarriage, en la mesura que una parella s’hi separa, però es reenamora i va retrobant-se fins a refundar la seva relació.

Certament, amb el seu gust per la lleugeresa i alhora la malenconia romàntica exhibides en pel·lícules com ara Chansons d’amour i Les Bien-aimés, Honoré aborda la crisi d’una parella i també esbossa un remarriage a Chambre 212, des què, en un hotel situat just davant de l’apartament mateix, Marianne (esplèndida Chiara Mastroianni) observa el seu marit (encarnat pel cantautor i actor Benjamin Biolay) després que aquest hagi descobert que li és infidel amb un alumne d’una assignatura de dret.

L’habitació 212 es converteix en un espai oníric i simbòlic on van apareixent els fantasmes del marit jove (Vincent Lacoste) i de la dona que va ser-ne amant. També hi acudeixen tots els qui han estat amants de Marianne dins d’una situació que gira de l’inrevés al que és habitual: una dona madura, i no pas un home, resistint-se al pas del temps en la recerca de cossos joves. Això mentre Honoré és com si fantasiegés amb el retrobament de Chiara Mastroianni i Benjamin Biolay, que van estar casats fa uns anys. Una pensa que hi ha elements que fan voler estimar aquesta pel·lícula, però que aquest desig va desinflant-se davant d’una xerrameca que ho fa tot obvi, d’un artifici que es fa massa mecànic, d’una frivolitat que no s’ha de confondre amb l’esbojarrament vitalista d’aquelles exultants comèdies de remarriage.