Cultura

La fi d’una època

Mor als 93 anys l’artista gironí Domènec Fita, havent llegat una obra que defineix al mateix temps la precarietat i l’obstinació de la generació de la postguerra

Fill de l’hospici i invàlid des del 1953, va oposar a les penalitats una tenacitat fora del comú
Va experimentar en tots els estils, tècniques i materials, sobretot en l’art religiós

“Fita ha estat, radicalment, una mirada i un gest.” Ho deia ahir el musicòleg Joaquim Rabasseda, un dels patrons de la Fundació Fita de Girona, poc després d’assabentar-se de la mort de l’artista, als 93 anys, ahir a mig matí a l’Hospital Josep Trueta, on era ingressat des de feia una setmana. És important retenir el matís fabulós que aporta l’incís de la radicalitat a la trajectòria d’una personalitat tan singular com la seva, perquè, en efecte, l’obra de Fita ha estat en gran part una aposta de tot o res, d’ una tossuderia formidable. La seva longevitat és, ben mirat, l’acte d’obstinació més sobirà que se li coneix, el més imprevist, considerant que aquell dia llunyà que va caure de la bastida de l’església de Betlem, mentre hi pintava al fresc amb els companys del grup Flama, i va quedar invàlid, els metges van donar tan poc crèdit a la seva recuperació, que no li van augurar més de trenta anys de vida. Han estat molts més, tants, que el mateix Fita els considerava una segona vida, un renaixement. Ha aprofitat cada minut d’aquest temps regalat.

L’arquitecte Kim Bover, un altre dels vocals del patronat de la fundació, remarcava el “caràcter incombustible que Fita compartia amb tanta altra gent de la seva generació”, gent endurida en tota classe de penalitats (la postguerra, la misèria, la grisor), a les quals va oposar una fortalesa i una capacitat de superació fora del comú. Fita, “l’home de l’art integrat”, com li agradava referir-se ell mateix a la seva obsessió perquè l’art formés part de la quotidianitat, en concordança amb el lloc i el temps als quals ha de servir, ha deixat un llegat ingent, encara que continuarà sent conegut fonamentalment per la seva aportació a la renovació de l’art religiós català amb tres peces decisives: el Crist jacent de la Catedral de Girona (1958), el Sant Benet de Montserrat (1962) i els vitralls dels Quatre evangelistes per al temple de la Sagrada Família de Barcelona (2010). Obra rere obra, afegia Rabasseda, “ens ha deixat un conjunt incommensurable de realitat per descobrir”. Realitat, diu, no pas escultures o pintures o vitralls o ceràmiques o dibuixos, que són algunes de les facetes que Fita va fer servir per furgar la visualitat del món. L’obra funda una realitat en si mateixa, en un gest, en una mirada. Mirar era també un dels verbs que Fita conjugava més sovint. Se n’havia d’aprendre, insistia, amb la mateixa constància que hi havia dedicat Miró, un dels artistes que més apreciava per l’atenció prestada a “l’ull interior”. Pel que fa a la gestualitat, es reconeix en cada traç, en cada ditada, però sobretot en la manera que tenia de parlar, fluixet, invitador, fins que en un cop de geni brandava un braç aquí i allà, amb el polze aixecat, com si mesurés l’aire.

Tenaç fins a l’últim alè, Kim Bover explicava ahir que aquest mateix estiu, tot just sortir del confinament, s’havia posat a pintar una sèrie de quadres sobre la covid amb el rostre humà com a motiu. En va fer més d’una vintena. L’interès per tot el que fos humà, de fet, és un dels trets més remarcables d’aquest artista que aspirava a una cosa tan poc humana com és la totalitat: volia experimentar totes les tècniques, amb tots materials, en els més diversos formats, seguint tota classe d’estils. Allò que podria haver passat per dispersió, en el seu cas ha engendrat una obra d’una extraordinària cohesió: no havent-hi cap Fita igual, és impossible confondre’l. La seva empremta és a tot arreu, en la línia i en la corba, en la duresa i en la porositat, fins al punt que es pot arribar a considerar que la característica principal de l’estil de Fita és no tenir-ne cap, ser un pur impuls. Una mirada, un gest. Fascinat per les formes orgàniques, en especial les que proveeix la naturalesa fins en les seves manifestacions més insignificants (el rovell, el verdet, el treball dels corcs, la floridura), ha creat una conjunt d’obres que exalten la vida (els ulls li espurnejaven a la simple vista d’un drap brut, d’una rodera de camí), però amb una paradoxa irresoluble: molt sovint, l’efecte que produeixen no és de plenitud, sinó de mortificació. Potser el seu estil deu alguna cosa a aquesta lluita entre la joia i la pesantor (exemplificada en el seu ingrés i posterior rebuig a l’Opus Dei), que arrenca de la seva condició d’expòsit, encara que ell sempre va evocar la infantesa amb tendresa. La seva mare de llet, que el va acollir fins que va fer els cinc anys, però amb la qual va establir llaços d’afecte per sempre més, li havia explicat que el van trobar al tren que feia el trajecte de Barcelona a Girona, dins una maleta, completament nu. El pas per l’hospici no va ser ben bé un llast, perquè d’aquest vincle naixeria el suport incondicional que li ha dispensat al llarg de tota la seva trajectòria la Diputació de Girona.

No ha estat l’únic reconeixement. Fita també era membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, va rebre la Creu de Sant Jordi, va ser distingit amb la medalla de la Universitat de Girona i la Santa Seu va concedir-li la medalla “pro ecclesia et pontifice” per haver sabut “expressar l’experiència de Déu amb bellesa”. L’any 2000, amb l’objectiu de difondre la seva labor en el camp de les arts i la docència (va ser el mestre de tota una generació d’artistes gironins), va constituir la Fundació Fita, amb un fons que conté 10.000 obres fitxades i registrades.

En el moment de la seva mort, va estar assistit per la seva dona, la galerista Àngela Rodeja, companya inseparable des de la joventut i puntal ineludible en la seva trajectòria. La cerimònia funeral, que serà íntima per respectar les actuals mesures sanitàries, tindrà lloc a la parròquia de Sant Josep de Girona, que ell mateix havia decorat.

Generós i incansable

Les reaccions per la mort de Domènec Fita, es van succeir al llarg de tot el dia, sobretot a Girona, on era reconegut com el supervivent més conspicu de la generació formada en la postguerra. La historiadora de l’art Lluïsa Faxedas valorava a les xarxes socials: “Com a artista, ha deixat a la ciutat una empremta física i simbòlica de les que no s’esborren. Però també era el nostre veí, i mai li hem agraït prou les bones estones que els seus animals ens han fet passar.” Es referia a les “bestioles”, un dels motius pictòrics més feliços de Fita. El Museu d’Art de Girona, que va acollir una de les exposicions que se li van dedicar a la ciutat el 2017, amb motiu del seu norantè aniversari, va elogiar-lo com un home de “cor generós i mans incansables”, i la delegada de Cultura de la Generalitat, Carme Renedo, va agrair-li “la feina, el mestratge i el tracte sempre càlid”. Molts amics anònims van afegir-se al condol, recordant la humanitat de l’artista i el seu sentit de l’humor.

També l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, va referir-se al “talent i el mestratge” de Fita en piular al seu compte de Twitter: “Que la teva inspiració ens continuï il·luminant”. Fita va dedicar l’any 2018 un quadre a Puigdemont per agrair-li “la defensa de la democràcia” després que la justícia alemanya el deixés en llibertat. L’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, també va lamentat la mort de qui considera “l’artista de referència de la Girona del segle XX”. “Ens ha llegat una obra monumental. La seva petjada artística és present en molts racons de la ciutat i el país, i la seva petjada humana serà sempre present en els nostres cors”, va afegir. L’exalcalde de Girona Joaquim Nadal també es va afegir al condol per la pèrdua d’un creador profundament arrelat a la ciutat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.