Cultura

TEATRE

Col·lapse feliç

Molts espectacles d'aquesta edició de Fira Tàrrega, que s'acaba avui, es decanten per presentar el renaixement de la vida després d'un atemptat mundial

LAminimAL exposa el postapocalipsi; ‘Terra condere', un projecte
urbà fallit
Fira Tàrrega també ofereix espectacles que alerten dels errors de la democràcia occidental

El teatre és un exercici de construcció de paisatges possibles, que miren cap al futur amb esperança. En una Fira Tàrrega adreçada a la interculturalitat, abunden els espectacles que imaginen un cataclisme. I, sobretot, com la vida hi reneix. El teatre al carrer necessita l'escalf del públic i, de la mateixa manera, procura rescabalar-lo d'una actualitat carregada d'incerteses. Personals, socials, culturals, polítiques... Fira Tàrrega acaba avui amb la feina feta. Gairebé no queden entrades a la venda per veure espectacles (ahir al matí, 116 de les 140 sessions havien fet sold out). Els espectacles gratuïts són plens de gent que ja ha après que, a Tàrrega, cal seure a terra per permetre la visibilitat a la majoria dels espectadors. El col·lapse del sistema que imaginen alguns espectacles coincideix amb els carrers plens de gent, amb ganes de veure teatre, amb ganes que els sorprenguin. Una societat curiosa que entén les ironies un pèl cíniques de l'escena. La fira s'allarga, com en els últims anys, fins ben entrat el vespre. Procurant respirar al costat de l'altra manifestació al carrer que es prepara per avui amb motiu de la Diada.

Claire Ducreux té un personatge que la representa a escena. Com si fos el nas vermell d'un pallasso. El seu treball és per acumulació. I aquell personatge enamoradís, romàntic, juganer i alhora solitari, amb una gavardina amb llargues butxaques com a única propietat, té una segona part. Si va ser tendra a Refugiada poètica, ara és refugiada política a Silencis, el seu darrer treball. El seu paraigua no escup neu com sempre, sinó que ha quedat cremat i treu fum. El rostre de la clochard apareix tacat pel sutge. Tan sols l'esquelet d'un arbre l'acull. Si és preciós poder viure una escena d'amor tendre sense paraules entre una indigent i un espectador, encara ho és més després d'una explosió. Perquè la fragilitat, que hauria pogut quedar partida, s'ha vinclat com una branca tendra i ha superat la mort. I fins i tot la por i la desconfiança en l'altre. El personatge
de Claire és etern. Dels seus dits, en creixen roses vermelles, que tremolen, s'amaguen, i generen una connexió sincera, absoluta, amb el públic.

LAminimAL ha tancat la seva trilogia sobre la història. Si anteriorment havien tractat la Transició espanyola (La supervivencia de las luciérnagas) i una mena de reflexió sobre l'actualitat (El suïcidi de l'elefant hipotecat), ara intueixen el futur, que és, de fet, la fi de la humanitat. Mantenen, evidentment, la seva teatralitat partint de l'exercici ideat per Sanchis Sinisterra sobre els moviments i els textos repetits de manera aleatòria: la dramatúrgia parteix de monòlegs individuals explicats en petits grups. De seguida, però, la situació s'unifica –en aquest cas, gairebé no hi ha canvi de moviment de l'espectador i es pot seguir el fil de la història–. LAminimAL proposa moltes versions de la fi del món o de la humanitat. Però el que compta és com les seves ànimes conviden a sumar-se en una mena de cos sense forma: la transhumància (una mena de cèl·lula mare d'un cos conjunt). És una distòpia portada a l'extrem, que entreté i que imagina una felicitat després de l'apocalipsi a partir dels ítems d'avui: les connexions en el món virtual són un material sobre el qual la companyia ha construït aquest nou futur. Hi ha una certa voluntat de reconciliar-se amb el públic i convida la societat a tenir un bri d'esperança, a viure una mena de renaixement. Hi ha una tímida confiança que no
es repetiran els errors del passat. La idea de les diverses versions de la fi de la humanitat imaginades aquí remet a Morir a Bagdad, un espectacle inspirat en la ja llunyana guerra de l'Iraq en què cada cos explicava com havia arribat la mort, impensadament, enmig del seu quefer diari. Deixant sempre vides a mitges.

Diana Gaddish ha estrenat una peça que, sense ser distòpica, sí que confronta el món del consum
i tecnològic (les caixes es mouen com robots, misteriosament) amb el contacte amb la persona. Una altra manera de veure com la por del personatge protagonista troba l'escalf i la implicació dels espectadors espontanis. Fàcil, directe, suggeridor. Ernesto Collado també es converteix en un xaman a Si sabes lo que hay, una peça celebrada pel que té de festiva i de reivindicativa.

També és participativa la instal·lació #ciutatvisible. Simplement, un treball col·laboratiu amb entitats, escoles i empreses per construir uns espais, una instal·lació o una escenografia que es van construint a partir de l'ajuda de tothom. Ahir l'espectador també podia completar les papallones de cartró, calçar-les i volar per aquella mena de ciutat utòpica. Utopia? És el mateix que clamaven el conjunt Diga'ls-hi Inquiets pel carrer Ondara a cop de trompeta i trombó. Ganes de ball i
de transmetre bones vibracions amb una coreografia variada, un vestuari taronja i negre i una energia sense aturador. Hi ha, evidentment, la denúncia. Pel que fa a Terra condere, se'n poden fer múltiples lectures. Respon al model gairebé exclusiu de Tàrrega en què l'espectador abandona la ciutat i afronta, enmig de la soledat d'un camp i gairebé sense ombres, una situació que persegueix l'experiència i el viatge íntim i silenciós. Efectivament, aquesta proposta intimista de camins en solitari, textos i formes suggeridores convida a fer un viatge iniciàtic. Terra condere té la rara virtut de ser una acció en què gairebé no intervé ningú. Tot està escrit i les ordres són prou clares. El viatge és molt íntim, amb veus o textos que conviden a fer una reflexió molt personal. El que té valor és el viatge personal més que una història concreta (que es plasma, sí, al final, amb un discurs que ha transcorregut en paral·lel). La dramaturga Maria Capell aconsegueix crear recorreguts paral·lels que conflueixen en un mateix punt de trobada. L'opció de mostrar el mínim és molt suggeridora, perquè permet crear connexions entre els punts que s'expressen. La soledat i la buidor personal coincideixen amb la història truncada d'un camp que va deixar de produir ametlles i olives i es va convertir en un projecte arquitectònic fallit. Enmig d'un descampat, cadascú pot trobar les seves pors i les situacions que li empresonen l'ànima. Un privilegi poder-hi viatjar. També hi ha espectacles que ja s'han estrenat, però que busquen una nova aposta. És el cas de Barcelona (contra la paret) i Hazte banquero, basat en el cas Bankia. Simona Levy pretén portar l'espectacle per capitals estrangeres (Londres, París, Berlín...), després de tenir sessions a Madrid, convençuda que el cas de corrupció política espanyola pot servir d'exemple per a altres societats democràtiques. Ja han començat amb la traducció dels textos. Gent valenta.

Fira Tàrrega insisteix a atendre les mirades dels teatres de Mèxic i de Xile. Quant a Mèxic, destaca el treball col·laboratiu Algo de mí, algo de ti. La companyia mexicana Carretera45 ha aprofitat, una altra vegada, les balconades de la plaça Sant Antoni
per construir una història d'intimitats. És una peça en què un centenar d'actors voluntaris de Tàrrega participen fent el cor d'una població on l'homosexualitat no s'entén i és rebutjada. És un treball que traspua la frescor
dels debutants. Però la trama i la poca coherència
en l'aparició pels balcons (fins a penjar-se del campanar!) fan que perdi tota lògica. De tota manera, el públic, majoritàriament, vol saber què passa amb l'amistat de dos nois que se senten atrets entre si, però que no ho volen acceptar. I que prefereixen desaparèixer que no pas acceptar aquest amor tan fort.

El teatre mexicà té molt de ritual. I, després de la mort, com en tot Romeu i Julieta, hi ha la reconciliació del poble. Els esperits permeten corregir els errors si la funció acaba amb una abraçada i un petó. La Misa fronteriza també pretenia ser un document sobre la immigració i la frontera mexicana amb els Estats Units. També en forma de celebració religiosa, denunciaven el dret a viure sense fronteres i alhora reivindicaven els seus corridos davant del rock imperialista. Pel que fa a Xile, ha aixecat opinions contraposades Fulgor, un altre treball sobre la immigració a Xile en què s'ensenya un excel·lent material de documentació per construir la peça, però després costa molt trobar-lo en una escena que acaba sent massa críptica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.