Cultura

cultura

premis

Segones oportunitats

El periodista Xevi Sala rep el 49è Premi Bertrana amb ‘I ens vam menjar el món', una ficció sobre una cèl·lula del PSUC ambientada a la base americana de l'Estartit

Ficció i realitat es barregen en un llibre en què apareixen Dalí, Carrillo, Pla o Kirk Douglas

El periodista gironí Xevi Sala (La Bisbal d'Empordà, 1965) va rebre ahir el 49è Premi Prudenci Bertrana de novel·la, dotat amb 30.000 euros, per I ens vam menjar el món, una immersió en la història recent del país a través d'una fabulació sobre “les revolucions ajornades” i “el valor de les segones oportunitats” a través de dos personatges antagònics, un militant comunista d'una cèl·lula del PSUC i un soldat nord-americà de la base Loran de l'Estartit. El mateix Xevi Sala, director adjunt del diari El Punt Avui, deu creure més que mai en les segones oportunitats, que li han permès guanyar el Bertrana després d'haver-ne estat finalista el 2010 per Les causes perdudes, el seu debut en la ficció, i convertir-se, de retruc, en el segon escriptor gironí que guanya el premi en quasi mig segle, després que el 2002 el rebés Jordi Arbonès, Nif, per Matèria fràgil. “Quedar fora no vol dir perdre”, va dir conciliador als altres 71 autors que concorrien en aquesta edició posant-se a si mateix com a exemple: “Ser finalista fa sis anys va donar una empenta a la meva primera novel·la i m'ha permès guanyar ara amb la quarta.” Per a l'editorial, Columna, no es pot negar que l'operació haurà estat rodona: va contribuir al descobriment d'un autor novell i l'ha acabat consagrant concedint-li el mateix premi un cop ja foguejat.

L'autor va definir el seu llibre de “novel·la d'aventures” ambientada a l'Empordà en què esdeveniments i personatges històrics perfectament documentats (des del rodatge d'El far de la fi del món al Cap de Creus fins a l'agressió de Palau-sator o l'accident de la nuclear de Vandellòs, des de Josep Pla, Salvador Dalí i Amanda Lear a Kirk Douglas i Santiago Carrillo) s'insereixen en una trama de ficció que es passeja per més de tres dècades efervescents. Amb motiu, la seva editora, Glòria Gasch, va comentar que el llibre “acaba tenint un aire de Forrest Gump”, comparació que Sala considera força pertinent per a la seva història, en què reivindica la fidelitat als ideals i fins i tot la ingenuïtat com un atribut no pas de feblesa sinó d'integritat. “Quan tot s'ha perdut, sempre i en qualsevol circumstància s'han de preservar els ideals”, va opinar l'escriptor i periodista, que s'ha servit també d'una “banda sonora” d'època amb temes de Raimon, Ovidi Montllor o Georges Brassens.

Crònica de la lluita antifranquista, I ens vam menjar el món, que Columna publicarà al novembre, comença amb un enterrament i un enigma al voltant de tres elements: una perruca, un llibre escrit en rus i una antiga bandera dels Estats Units. Els protagonistes són Gori Vilar, un pescador de palangre que milita al PSUC, i Kirk Barrera, un soldat de la base de Loran, és a dir, un pacifista convençut i un soldat professional, entre els quals naixerà una complicitat que, segons Xevi Sala, permet demostrar que “dels pitjors antagonismes neixen les millors amistats” i que “els veritables herois són sempre anònims”. El relat arrenca en el present amb un enterrament que farà reviure els records en els personatges, amb salts endavant i endarrere. Sala va aclarir que en la seva novel·la no pretén oferir una visió benèvola de les bases nord-americanes a l'Empordà, però que tampoc ha volgut “demonitzar-les”: “Els Estats Units van quedar com uns senyors, perquè van donar feina a molta gent i en certa manera van contribuir a preservar un entorn natural que, un cop van marxar, no ha fet sinó degradar-se perquè les autoritats espanyoles es neguen a retornar els terrenys als ajuntaments si no és a uns preus desorbitats.” Per a Xevi Sala, és “una metàfora de com ha tractat l'Estat espanyol aquestes terres”. La documentació històrica que li ha exigit el llibre li ha permès descobrir, a través de l'arxiu del polític Joan Olóriz, fets que desconeixia, va dir, com ara que el PSUC no va ser legalitzat fins un mes després que ho fos el Partit Comunista Espanyol, perquè “per al govern de Suárez ser català era més perillós que ser roig”.

El moment clau de Puntí

Xavier Castillón

El músic saltenc Adrià Puntí va confirmar ahir el seu gran moment creatiu amb el setzè premi Cerverí, concedit per votació popular a la cançó La clau de girar el taller, que dóna nom al seu últim disc i ja va rebre el premi Enderrock al millor disc del 2015. “Sempre he cregut que en una cançó la part literària, si es pot dir així, és fonamental, i intento aconseguir un equilibri gairebé matemàtic al 50% entre lletra i melodia”, va dir Puntí, que va recordar que La clau de girar el taller està vinculada als llibres Incompletament Puntí i Enclusa i un cop de mall, en els quals “la poesia, sense pretensions, és molt important”. “La clau... fa moltes referències al taller artístic del meu pare i a una època que jo no vaig conèixer però que ha quedat impregnada en aquest taller en el qual passo moltes hores”, va explicar Puntí. “És un premi que m'esperava des de fa molt de temps”, va afegir amb humor sobre aquest guardó honorífic coorganitzat amb Catalunya Ràdio.

Un thriller juvenil apocalíptic a quatre mans

X. Castillón

El científic i escriptor blanenc Salvador Macip (1970) ja està acostumat a compartir projectes literaris, amb Lluís Llort i Sebastià Roig, i ha escrit a quatre mans amb l'escriptor i columnista barceloní Ricard Ruiz Garzón (1973) la novel·la Herba negra, que ahir va rebre el 31è premi Ramon Muntaner de literatura juvenil, dotat amb 6.000 euros. “Avui neix en Macip Garzón, no amb un pa sota el braç, sinó amb un premi”, van dir per subratllar que aquesta parella literària tindrà continuïtat a pesar de les dificultats d'escriure a la distància, ja que Macip desenvolupa la seva recerca sobre el càncer a la Universitat de Leicester (Regne Unit). “Ciències i lletres són dues cares de la mateixa cosa”, afirma.

Herba negra és una novel·la d'aventures, d'acció, sobre una planta invasora que va ocupant diferents espais urbans de Catalunya. És una història universal que es desenvolupa en escenaris propers, començant per Salt i Girona”, diuen els autors sobre aquest “thriller juvenil apocalíptic” en el qual hi ha ciència ficció i sexe, per “trencar una llança a favor dels sentiments i el sexe a la literatura juvenil, perquè la gent jove en parla”. L'ecologia també hi té un paper important, però “donant-li un gir al tema” i qüestionant fins i tot algunes actituds ecologistes. Fanbooks publicarà el llibre el 23 de novembre.

La poesia de Raspall, en joc a les tauletes

X. Castillón

Ernest Cauhé, nét de la poetessa Joana Raspall (1913-2013), va arribar a temps de dir-li a la seva àvia quan feia 100 anys que iniciava, amb un compte de Twitter, un projecte digital per divulgar la seva obra que, de moment, ha culminat amb Un món de poesia , aplicació educativa per a mòbils i tauletes que ha rebut el 16è premi Lletra a la millor iniciativa digital sobre literatura catalana, coorganitzat amb la UOC i dotat amb 2.000 euros.

Un món de poesia inclou 27 jocs i un poemari interactiu, amb la veu de l'actriu Sílvia Bel, per a nens i nenes de 6 a 12 anys. L'aplicació combina l'entorn gràfic d'un videojoc amb el contingut d'un llibre electrònic en el qual els poemes de Raspall s'obtenen superant pantalles. L'aplicació ja té 10.000 usuaris i una vintena d'escoles que la utilitzen com a eina pedagògica, i aviat hi haurà una versió en anglès (A world of poetry) perquè “la mainada de tot el món pugui jugar amb la poesia de Joana Raspall”. També està prevista una sèrie d'animació.

Història cultural del segle XX

E.V

Sobre el noucentisme s'han difós unes quantes “fotos fixes” que a l'historiador Jordi Casassas Ymbert li “fan angúnia”. Algunes d'aquestes “imatges tòpiques” han servit per enaltir el moviment, com ara la seva suposada especificitat catalana; d'altres han contribuït a desprestigiar-lo, en especial la seva identificació amb la burgesia conservadora, però per a l'historiador feia falta un treball de síntesi que l'abordés dins “el relat cultural i polític de la Catalunya contemporània”. Això és el que proposa a La voluntat i la quimera: el noucentisme català, l'assaig amb el qual ha rebut el Rahola, dotat amb 6.000 euros, i que Pòrtic editarà al gener.

Casassas sosté, contra els discursos heretats, que la voluntat de construir un país modern no és un atribut exclusiu del noucentisme català, sinó compartit per tot el Mediterrani europeu. Tampoc comparteix el prejudici que es tracti d'un moviment sostingut ideològicament per la dreta, i va recordar que els primers textos que n'aborden l'ideari no són d'Eugeni d'Ors, sinó de Gabriel Alomar. Casassas va matisar-ne també la cronologia, que se sol emmarcar entre 1906 i 1939. En realitat el programa noucentista circula ja des de finals del segle XIX, en el context de l'aspiració regeneracionista sorgida d'una greu crisi política, i es prolonga fins al marxisme dels anys seixanta del segle XX. Per aquest motiu sosté que, “lluny de ser un parèntesi conservador entre l'esclat progressista del modernisme i la irrupció proletària de les avantguardes, el noucentisme representa una de les tres cosmovisions de la Catalunya del segle XX, junt amb la Renaixença romàntica i el marxisme”, i amb transvasaments entre ells.

Alguns dels màxims representants del moviment, va comentar Casassas, “acabaran adoptant actituds conservadores, antiparlamentàries i fins i tot feixistes, però d'altres seguiran una línia republicana i demòcrata, com és el cas del mateix Carles Rahola”. L'historiador va insistir que el noucentisme “no és només un fenomen cultural, sinó també polític i institucional, a través del qual es genera un relat del que és Catalunya encara avui”. D'aquí ve la quimera, va afegir, perquè en aquest camí haurà de fer front a una “realitat molt tensa i complicada”.

Identitat heretada

E.V

El més difícil per a un poeta és explicar la seva poesia. Posats en aquest destret, molts acaben parlant del seu contorn, d'allò que l'envolta, com ara el títol, i així tot tampoc es veuen amb cor d'arribar a grans certeses. Josep M. Fulquet (Barcelona, 1948) va concedir que Morir com un riu, el poemari amb el qual va rebre ahir el 39è Premi Palol, dotat amb 2.400 euros i que Proa publicarà al novembre, podria fer al·lusió al fet que hi ha coses que “potser no moren del tot”, però de seguida va afegir que també podria significar que “moren més a poc a poc”. Queda clar, però, que les catorze elegies que componen el llibre, escrit en “poesia narrativa”, va aclarir, destil·len una poètica adolorida, perquè “la vida és conflicte”. Fulquet va explicar que ha pres com a models, sense pretendre equiparar-s'hi i disculpant-se per “la gosadia”, les Elegies de Bierville de Carles Riba i els Quatre quartets de T.S. Eliot, per tal d'elaborar un discurs que es fonamenta en la mateixa “funció poètica del llenguatge” i d'expressar la seva visió del món i la seva veritat. Recorrent a la idea de “trauma” i al fenomen de la “transmissió transgeneracional” descrits per la psiquiatria, Fulquet va avançar que Morir com un riu és també una indagació sobre “la identitat i la singularitat de l'autor”, en una operació que va definir com “el treball de reconstrucció per part d'un subjecte de la càrrega identitària transmesa per les generacions precedents”. En aquest camí de “reorganització de les emocions”, se serveix d'una experiència de la pèrdua i la vulnerabilitat com un trajecte necessari.

Fulquet, professor, poeta i traductor, va estrenar-se l'any 1978 amb Perillosa riba, prologat per Joan Vinyoli, però poc després va sumir-se en un silenci poètic que s'allargaria 26 anys, fins que va publicar De plata pur (2007). Ha tardat deu anys més a escriure el nou llibre.

Crònica

Mirant ja al 2017

Xavier Castillón

“Podeu comptar amb el govern de la Generalitat per solemnitzar els 50 anys del premi Prudenci Bertrana.” Aquesta va ser la promesa que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va fer ahir a la nit des de l'escenari de l'Auditori Palau de Congressos, dominat per un gran retrat de Prudenci Bertrana, durant l'acte de lliurament dels Premis Literaris de Girona. Parlant a un any de vista de la 50a edició del premi de novel·la i del 150è aniversari del naixement de Bertrana, Puigdemont va fer aquest vaticini: “Us puc assegurar que la història haurà canviat. Ja no tindrem un estat a la contra ni un estat que es desentengui de la nostra llengua. Finalment, la llengua catalana tindrà un estat que en tindrà cura.” “No hi ha ningú més que nosaltres que pugui defensar la nostra llengua”, hi va afegir.

El president es va referir als Premis Literaris de Girona com “un monument de les lletres catalanes” que va lloar pel seu servei a la creació cultural i a una llengua que “a pesar d'haver estat perseguida, amenaçada i ridiculitzada, ens ha servit per ajudar a millorar el món”.

Puigdemont es va afegir també a l'homenatge pòstum a “dues persones molt estimades”, la llatinista Dolors Condom i el periodista i escriptor Narcís-Jordi Aragó, amb què el president de la Fundació Prudenci Bertrana, Joan Domènech, va obrir l'acte, després d'una breu actuació del quartet vocal femení Nàiade. Sobre la doble commemoració de l'any vinent, Domènech va dir: “Des de les nostres limitacions, haurem de tirar la casa per la finestra, però sempre mantenint una fidelitat absoluta a l'esperit dels fundadors dels premis i a la defensa de la nostra sobirania nacional.” El president de la Diputació de Girona, Pere Vila, i l'alcaldessa, Marta Madrenas (“Girona vol ser un referent cultural de país”), van completar les intervencions institucionals, que van tenir el seu contrapunt psicodèlic en les paraules d'Adrià Puntí, un esperit sempre lliure i indomable que després d'interpretar amb el piano la cançó guardonada, La clau de girar el taller, va rebre una de les grans ovacions de la nit.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Còmic
Xavier Roca / Jaume vidal

“M’agradaria saber dibuixar”

Francisco Ibañez creu que la clau del seu èxit, i el que és més difícil d’aconseguir per un autor de còmic, és escriure una bona història. “De dibuixants n’hi han molts de bons, però d’autors...

 
L’APUNT

Autopista al cel

 
Conxita Oliver. situació crítica
Jaume vidal

“La crítica té un paper bàsic de mediador”

 
Pawn Gang
GRUP DE TRAP EN CATALÀ

“Parlem d’allò que el rock & roll ha parlat tota la vida”

BARCELONA
 
Cultura

El festival Neu! s’amplia a tres dies, en tres espais diferents

saLT / GIRONA
 
novetat
guillem vidal

Quan Bob Dylan es va fer cristià

 

Paisatges i rostres

barcelona
 

Un ‘tel·lúric’ i brillant Roger Mas obre el Càntut

cassà de la selva
 
JOAN SALARICH
DTOR. FESTIVAL BBVA DE CINEMA DE MUNTANYA DE TORELLÓ

“Optem per primar el documental”

torelló